Bunge vs. Wittgenstein

1. Creure's massa en possessió de la veritat comporta dos perills: 

1.1. un, caure en el dogmatisme, que t'allunya de la veritat; 

1.2. l'altre, caure en l'arrogància, que t'allunya dels altres.

2. Bunge diu que expressions com "Filosofia Analítica" i "Filosofia exacta" són redundants, ja que una filosofia que no sigui analítica o exacta no és filosofia. Això assumeix que existeix una definició del que és "Filosofia exacta". Però aquesta definició no la pot donar la Filosofia exacta (cercle viciós). Tampoc la pot donar la Filosofia, ja que l'única filosofia que existeix és l'exacta. Dóna la ciència aquesta definició? Em sembla que parlar de filosofia és tan poc científic com parlar de Déu, posem per cas. 

2.1. Si ho entenc bé, per Wittgenstein, normalment citat en referència als inicis de la Filosofia Analítica, la Filosofia no conté proposicions, ni exactes ni inexactes. No hi ha "proposicions filosòfiques". Les proposicions només poden pertànyer a les ciències, i l'única tasca de la Filosofia seria la d'aclarir aquestes proposicions. Fent això, al mateix temps es delimita, sense dir-ne res, l'àmbit d'allò de què no hi pot haver proposicions.

3. Mario Bunge, "A la caza de la Realidad", 1.3 (pp.45-47)

Bunge ofereix una suposada refutació del que anomena la "miniontologia de Wittgenstein", és a dir, la segona de les "proposicions" del Tractatus Logico-Philosophicus, que diu: "El món és la totalitat dels fets, no de les coses". Penso que la refutació de Bunge no aconsegueix el seu propòsit per dos motius: 

3.01. L'obsessió per la forma quan parlem sobre una obra que acaba dient que les seves proposicions s'han de llançar una vegada s'han entès, o s'ha entès el que, de fet, és impossible dir;

3.02. La falàcia lògica de la "petició de principi" - la refutació no pot consistir només en negar allò que pretens refutar.

Ho il·lustrem amb cadascun dels punts de la seva crítica:

3.1. "Totalitat" només es pot entendre o com un sistema o con un conjunt. És evident que no s'ha d'entendre com un sistema, ja que no hi ha interacció entre els fets. I com a conjunt tampoc, ja que llavors resulta que l'"univers" (diu Bunge) no seria una cosa concreta sinó un concepte, i llavors tindríem una ontologia idealista.

3.11. Jo no pretenc pas saber què volia dir Wittgenstein amb "totalitat" (Gesamtheit), però el prejudici de Bunge, suposant d'entrada en contra de Wittgenstein l'existència d'aquesta cosa que és l'univers, és evident. L'únic que demostra això és que la ontologia de Wittgenstein és incompatible amb la seva (i això només és una refutació en la mesura que creguem en la de Bunge). Bunge analitza a Wittgenstein amb els prejudicis de: una certa concepció de "ontologia", un materialisme i una imatge sistèmica del món.

3.2. Els fets no poden interactuar, només les coses ho fan. I contínuament estem interaccionant amb coses. Per tant, el que hi ha són coses, no fets. El rellotge del meu portàtil interactua amb mi i em fa aixecar-me i anar-me'n a dinar quan és l'hora, i això en virtut d'una interacció entre coses, no entre fets. 

Contra això només dir dues coses: 

3.21. Probablement hi hagi interaccions, però, tenint en compte la complexitat de la matèria (i no parlem de la del meu cervell), la ciència segurament no les explicarà mai com a tals interaccions; aquestes interaccions no les tindrem mai davant nostre en forma de fórmules (recordem que no parlem de com les coses funcionen, cosa per la qual sí que hi ha fórmules, sinó d'ontologia, és a dir, el que les coses són). I, encara que no les tinguem davant, ¿qui pot "demostrar" lògicament la seva existència? Ningú. Estem davant d'una certa forma d'entendre el món que no està ni de bon tros demostrada, la qual cosa em porta a la següent cita del Tractatus: 

3.22. "(...)La creencia en el nexo causal es la superstición" (5.1361)

3.3. Tots els enunciats legals i normes socials tracten de coses, des de l'astronomia fins als negocis. El creure que només hi ha fets suposadament ens fa vulnerables contra els perills de l'univers: com un meteorit que es mogui perillosament en direcció al nostre planeta

3.31. Però per què barrejar filosofia amb ciència, quan Wittgenstein les distingeix tan clarament?! És que potser el positivisme científic es quedaria de braços plegats davant d'un perill? Per què no acceptar que precisament el que nega Wittgenstein és que sigui el mateix entendre com funciona el món que entendre què és el món?

3.4. Si el món fos la totalitat dels fets o d'estats de coses no seria un sistema. És veritat que hi ha fets i estats de coses, però per definir un fet o un estat de coses, pel bé de la lògica, primer hem de definir les coses, que són el que s'involucra en fets.

3.41. Definició de Bunge de cosa: Allò que és mudable (és a dir, una definició de "cosa" que depèn curiosament ni més ni menys que d'un fet (un fet, això sí, indeterminat): que canvïi (o pugui fer-ho), és a dir, que modifiqui el seu estat)

4. Una crítica molt més profunda i interessant em sembla la que ofereix Bertrand Russell en la seva introducció al Tractatus.  L'anglès no hi veu essencialment cap pega a nivell de lògica, i, en aquell moment, admetia que no veia forma evident d'escapar de les seves conclusions. Potser amb l'ajut del concepte de metallenguatge, etc.

5. He escrit molt, i tot i això estic segur que Bunge em destrossaria, com no podria ser d'una altra manera, en un cara a cara. Que cadascú extregui les seves conclusions.

5.1.Quan assumiré que del que no es pot parlar (i d'aquestes coses jo puc parlar molt poc) s'ha de callar?

De Plató a Gödel i tornada.

Sembla que les veritats de la Matemàtica exigeixen fortament el realisme d'objectes inmaterials intel·ligibles eterns (o atemporals)... almenys els matemàtics. I també sembla que això depèn del es podria anomenar avui "Concepción realista de la Verdad".

Hi ha alguna manera d'evitar la "Concepción realista de la verdad"? És a dir, ¿pot ser que una proposició sigui verdadera sense que tingui referent, o sigui, sense que es refereixi a cap objecte existent?

Una observació que crec que és més o menys correcta: totes les proposicions de la Matemàtica es poden reduir, o bé a axiomes (de cert sistema axiomàtic) o bé a proposicions hipotètiques, és a dir, del tipus "si A llavors B". Al ser aquesta una proposició de la Matemàtica, segur que serà analítica, en el sentit que B es dedueix exclusivament de A i dels axiomes i regles de transformació acceptats prèviament. És a dir, exclusivament de coses acceptades prèviament. És a dir, tot el que pugui dir B ja estava contingut en coses acceptades prèviament. Per exemple: el fet que els tres angles d'un triangle sumin 180º depèn del fet que estiguem en una geometria plana. Llavors hi ha dues postures per mirar-se la qüestió:

1- o bé, mitjançant els axiomes correctes hem descobert certa propietat d'un objecte ideal existent com és un triangle; els axiomes i la lògica no són més que eines per explorar el món matemàtic igual que un astrònom utilitza el telescopi per explorar l'univers.

2- o bé simplement hem extret les conseqüències lògiques del que ja havíem acceptat d'entrada. ¡El fet que els tres angles d'un triangle sumin sempre 180º ja està, de fet, contingut implícitament en les propietats del pla, l'únic que hem fet ha estat fer-ho més evident! El problema no està en el fet que existeixi un triangle ideal, el problema està en el fet que nosaltres tinguem la facultat d'imaginar una cosa com una geometria plana (i, de fet, sabem que l'home pot imaginar coses bastant més interessant que un pla...).

La segona de les anteriors postures s'aproparia, em sembla, al positivisme. Cap de les dues postures és concloent, però és que la cosa no s'acaba aquí: resulta que la Matemàtica ha avançat molt aquest segle passat i ja es parla de "Meta-matemàtica"; en concret, em refereixo al famós teorema d'incompletitud de Gödel. Cap a quin cantó inclina la balança aquest resultat? Jo no puc parlar gaire, ja que no he estudiat (i el que em falta!) el teorema en rigor. Però pel que bonament he entès, i també del fet que el propi Gödel era un platònic convençut, es pot deduir en principi que la balança s'inclinaria cap a la postura 1. En efecte: el teorema bàsicament demostra que la Veritat no depèn de la "demostrabilitat". No cal que hi hagi uns axiomes dels quals deduir un teorema perquè aquest sigui verdader. El que he dit a dalt és fals. Avui sabem que segur que hi ha Veritats matemàtiques tals que "superen" els sistemes que les permeten expressar.  El món ideal matemàtic reivindica el seu status d'existent independent.

Acceptem la derrota? Un teorema que en principi demostrava una limitació (a l'hora de construir sistemes lògics consistents complets) ara s'erigeix en defensa de l'existència del món matemàtic.

Però, un moment. El fet que hi hagi proposicions verdaders no demostrables no ens ha de fer creure, per si sol, que ja existeix qualsevol cosa de la qual se'n pugui fer una proposició matemàtica. Tota la geometria, així com tot el càlcul, (és a dir, tota la matemàtica pràctica, i per descomptat tota la que se sabia en temps de Plató) surt, a efectes pràctics, perfectament demostrada a partir de certs conjunts d'axiomes acceptats per convenció. Res no ens diu que hagin de ser triangles o cercles o números naturals o infinits, els que "existeixin". Què és el que "existeix", realment? El següent moviment és, per mi, aquest: no ens hem de creure ni tan sols els axiomes. El teorema (d'incompletitud) de Gödel no demostra que "tal cosa" existeix independentment de la nostra ment, sinó que "alguna cosa" existeix independentment de la nostra ment, però no sabem què. Qualsevol intent de "captar-ho", d'"atrapar-ho", de "domesticar-ho", o com es vulgui dir, serà infructuós.

Ara tornem a Plató. Realment podem dir que està tan lluny això que acabem de dir del seu pensament? És que potser no era en Plató essencial el fet que les Idees no es deixaven reduir a res d'aquest món, res que poguessim veure escrit en un paper o poguessim percebre sensiblement per qualsevol altre mitjà? Traduïm nóesis per comprensió "intuitiva", i ell mateix adment que no s'hi pot arribar, a les Idees, mitjançant cap deducció, ja que són Principis no-hipotètics. No estic dient que darrera de Plató hi hagués la intuició del teorema de Gödel, evidentment... però sí que darrera del que tothom accepta com a conegut hi ha coses pressuposades de forma inconscient (sobre el que és bo, el que és just, sobre les veritats matemàtiques...) i que quan ens posem a examinar-ho resulta que les coses són més complexes del que semblava.

Per acabar una petita reflexió: si el problema en Plató fos que el nostre coneixement és imperfecte, i necessitessim contemplar les Idees per saber millor (o per saber-ho i punt) el que són les coses, per saber distingir millor el just de l'injust, el bell del lleig, etc, ..., llavors, ¿com podem anomenar a les idees amb noms de coses conegudes? ¿Com sabem que hi ha una "idea de bo", si no sabem què és el bé? En rigor les hi hauríem de posar noms neutres, com "idea X", "idea Y", ... Potser: la contemplació de les Idees no ens fa millors jutges, o millors polítics, o millors artistes; ens fa filòsofs i punt.

Mosterín

He trobat aquesta entrevista:

http://www.solomirar.com/?p=984

"La actual organización política del mundo en Estados nacionales soberanos e independientes es completamente obsoleta, despilfarra los recursos y no fomenta la paz, el bienestar y la libertad de los individuos. El desarrollo global y libre de Internet nos ofrece un modelo mucho más atractivo y con más futuro."

"La intelectualidad nunca ha influido gran cosa en el poder. Y no hay que hacerse excesivas ilusiones sobre la democracia. Los políticos democráticos son tan ramplones, mediocres y corruptos como los dictatoriales."

Dóna gust veure reflexades de forma tan precisa les teves opinions en les d'algú que es guanya la vida i té ta gran reconeixement en això de "pensar" com aquest lògic espanyol. Bé, potser m'hauria de convèncer encara d'aquesta confiança ilimitada en Internet (com a eina, ok. Com a "model", no, gràcies).

Nova entrada interactiva! - Problema fonamental en Ètica

Aquest cop es tracta d'una enquesta, no hi ha resposta correcta o incorrecta; es tracta de recollir opinions.

Llegir aquest fragment de Javier Muguerza i contestar la pregunta:

"Sin libertad, sencillamente, no cabe hablar de sujetos morales. Cuando hablamos de alguien en tercera persona, siempre podríamos concederle lo que yo llamaría el "beneficio de la causalidad", esto es, explicarnos su conducta como el efecto de una causa o una serie de causas [...]. Y, sobre esta base, podríamos incluso llegar a decir que en ciertos casos que Fulano, después de todo, "no pudo actuar de otro modo que como lo hizo". Pero nunca podríamos decir tal cosa de nosotros mismos en primera persona sin incurrir en esa trampa mortal que Sartre dio en llamar la "mala fe". Decir "no pude actuar de otra manera que como lo hice" no sería sino una forma, y una forma tramposa, de eludir mi responsabilidad moral."

Resumint, el tema de la impossibilitat d'eludir la pròpia responsabilitat alegant causes "externes", ja que això seria admetre quelcom palesament fals: que no ets lliure. Tu ets l'últim responsable de les teves decisions. Dir el contrari és negar-te com a ésser humà, és convertir-te en cosa.

Amb quina de les següents postures esteu més d'acord?:

a) Totalment d'acord amb l'argument.

b) Aquest argument conté una fal·làcia: Un judici objectiu i lògic no pot diferenciar entre el meu jo i el "jo" de qualsevol altre (a qui sí que està d'acord en atorgar aquest "benefici de la causalitat") sense caure en un subjectivisme radical que invalida l'argument. Aquesta demostració no demostra res, és pura emotivitat, sentimentalisme o subjectivitat.

c) Qualsevol que sàpiga una mica de neurociència moderna sap que tot apunta a que aquesta responsabilitat és una pura il·lusió: coses com l'anul·lació de la funció de reconeixement de responsabilitat moral quan hi ha lesions en certes parts del cervell; el provat paper de processos inconscients en la presa de certes decisions; el dubte sobre l'existència mateixa d'un "jo" permanent real (per més inabastable o "trascendental" que sigui); el -encara poc clar- condicionant genètic; ...

d) La qüestió no és la validesa lògica o filosòfica de l'argument. L'important no és el problema de la llibertat humana, de la capacitat de decisió o del cervell; no parlem pas de metafísica ni de lògica ni de biologia sinó de moral. És a dir, no sabem si l'argument és vàlid per se, però no ens queda altre remei que actuar com si ho fos, de vàlid.

Afenyeu-vos nois, aquest cop hi haurà regal segur per a totes les respostes! (clar que, que jo compleixi o no la meva promesa dependrà de la meva pròpia opinió sobre la qüestió formulada jejeje...)

Generació Ni-Ni – “Busca sort i caga’t en Déu!”

Aristòtil, amb la seva indefensable defensa de l'esclavitud, posa de rellevància, no obstant, una cosa important: la incompatibilitat entre la necessitat de l'home de treballar per sobreviure, i la verdadera naturalesa d'aquest home, que no està fet per treballar sinó per ser feliç, essent la recerca de la saviesa el graó més alt possible d'aquesta felicitat. Tal idea (no la de l'esclavitud, òbviament, sinó la de la realització de l'home no precisament a través del treball) serà compartida ni més ni menys que per un altre dels filòsofs més respectats, encara que encara no tant com el vell estagirita: Bertrand Russell, que a Elogio a la ociosidad diu que molts dels problemes actuals són deguts no a la vagància sinó tot al contrari: a l'excés de treball i als excessos que s'han comès a l'hora d'enaltir les suposades virtuts d'aquest. La consecució d'una societat més justa i feliç passava, per aquest monstre de la lògica, per aconseguir una jornada de 4 hores combinada amb una educació el suficientment consistent com per permetre a cada home trobar el seu camí per realitzar-se: pintar, fer poemes, dedicar-se a la satisfacció de les seves curiositats científiques, etc.



Que avui no avancem cap a aquest ideal és patent, i ho és per 2 costats: per una banda, el treball cada vegada és més estressant, més quantitat d'hores, més desagradable, més ineficient, més competitiu. Per l'altra, el temps d'oci és tot al contrari d'aquesta realització que no paren de demanar els filòsofs. Quan l'home mitjà d'avui surt de treballar, cansat i enfastiguejat, és que potser es posa a llegir, a estudiar, a crear, a pensar…? No. Es llança als passatemps més frívols que és capaç de vendre-li el sistema consumista com a premi pel seu esforç: oci made in USA o fet a imatge i semblança seva, o bé: a torrar-se a la platja, a emborratxar-se, a buscar satisfer els plaers més immediats – que demà serà un altre dia. En una paraula: això de l'oci és una mentida, quan sortim de treballar… seguim treballant! Com a consumidors, és clar: el sistema s'aprofita de nosaltres pels 2 costats – pel davant i pel… Heu anat recentment en un vol de Ryanair? És la mutació del "viatger" en "consumidor". Sembla un concurs (per no dir un sketch dels Monty Python): a veure quantes coses absurdes et poden vendre en un trajecte de 3 hores, des de cigarrets sense fum fins a butlletes de rasca-i-guanya, targetes de mòbil, entrades per Port Aventura,… Per tant: treballem tot el dia. L'únic moment realment nostre és quan dormim.



Se'm dirà, potser, irrealista o potser fins i tot demagog; jo diré: no és demagògia, és simple sentit comú contra un model que estem acceptant acríticament en nom de la suposada conquesta de la racionalitat que es vanagloria de ser la nostra civilització. Som la puta canya: prohibim els toros, prohibim el burka, exportem democràcia… I jo dic: no em creuré res, RES de tot això fins que no vegi ni que sigui un gram d'aquesta "racionalitat" portada a la pràctica per aconseguir un verdader benestar (o sigui: "estar-bé", i no "tenir de tot i tots els problemes resolts amb el mínim de preocupacions"). És potser racional que, davant la situació de paro, per dir-ho castissament, sigui tan difícil racionalitzar i repartir una mica el treball? Si a uns els en sobra i als altres els en falta, mira si és senzill! Però, espera, què dius? Repartir? Compartir? Però si aquí l'únic que compta és l'individu, què dius boig! Tot allò a què aspiris en aquesta vida ho hauràs d'aconseguir tot sol, ningú t'ajudarà, i encara vols que pensi en els altres? "Busca sort i caga't en Déu!" acostumava a dir el meu avi, amb la conseqüent escandalització de la meva àvia davant de tal exabrupte. Doncs bé: Això és tan patètic com destructiu i, sobretot, fals. Ningú, amb la Raó i la lògica en mà, ningú podrà acceptar que la societat no és, en primer lloc, comunitat, que aquí les coses s'han de fer entre tots, que si cadascú va per la seva banda no ens en sortirem. El més trist és que aquest no és el primer valor que ensenyem als nostres fills. Jo ho veig amb alguns alumnes, nanos tot just de 12 o 14 anys a qui els pares ja es preocupen de deixar ben clar que el que han de fer és esforçar-se i estudiar, però no per aprendre o "ser homes de bé", sinó perquè sense els aprovats que ha d'aconseguir sigui com sigui no seran res en aquesta vida, que és essencialment lluita de tots contra tots en què maricon l'últim (amb perdó pels maricons). En la vida cadascú ha de ser un superheroi contra les adversitats, que avui ja no són tant els "elements" com els "altres" que impedeixen la consecució del teu paradís terrenal. Clar, si resulta que no ets un superheroi, qualsevol altra qualitat que ajudi a fer-ho veure, com enganyar o no tenir escrúpols, serà ben-vista i ben-vinguda, tot sigui per no parar la maquinària. Fixeu-vos: el primer valor que ha de tenir una empresa no és la competència sinó la competitivitat, que és un eufemisme per dir: el teu objectiu com a empresa és aconseguir que l'altre s'ensorri.



Així com la mentida aquesta dels diners. Tanto tienes tanto vales… fins que ens adonem que hi ha gent que no té res de res, de manera que si aquí et compres una barra de pa per 50 cèntims i penses "50 cèntims que m'he guanyat amb el suor del meu front", això és fals: quanta gent ha de pagar amb la vida perquè aquesta barra et costi 50 cèntims? El valor els diners és destructiu, en primer lloc, per la seva artificialitat.



Demagògia o realisme? No ho sé. Seria possible, en termes econòmics, una societat més pròxima a aquell ideal filosòfic? Russell ja ho defensava fa una colla d'anys, i ho feia en virtut d'un fet: l'avenç tecnològic. El qual seria l'aplicació del que he dit més amunt: aplicar d'una vegada per totes la Raó al benestar. Perquè la contradicció, si més no, té una gran força de convicció: tenim una tecnologia que fa autèntics miracles, impensables per ningú fa poques dècades (si a Russell ja el convencia al seu temps, no vull pensar què opinaria ara). En canvi, la vida no tendeix precisament a ser més agradable, ans al contrari. Quina és la primera aplicació de tots aquests avenços tecnològics? El mercat, evidentment. Si una tecnologia arriba a la societat, és potser amb l'objectiu de fer-li la vida més fàcil? No: és perquè algú hi guanya calers. L'exemple més aterridor d'això són les farmacèutiques, verdaders mercaders de la vida de la gent. Per no parlar de la indústria armamentística, evidentment. Per tant, permeteu-me ara a mi l'exabrupte: QUE ES FOTIN PEL CUL EL MÒBIL QUE GRABA VÍDEOS, INTERNET WIFI, LES PANTALLES 3-D, I EL GPS fins que no s'apliquin racionalment.



Però anem al tema. Ara es parla de la "generació Ni-Ni" (expressió sortida, per cert, d'un atroç programa de televisió que per sort em sembla que ja ha desaparegut). Jo pregunto: aquesta generació, al negar-se a fer res (o això diuen: si ni estudies ni treballes, ja no fas res, no ets res, no vius), aquesta generació, dic, s'amaga de la Realitat o la veu més nítidament? Jo m'inclino per la segona opció.



Una cosa és clara: quan es parla de milions d'individus, de quelcom que afecta a tot un país, no es pot culpabilitzar individualment sense cometre una autèntica falàcia. Estadísticament parlant (aquí els sociòlegs ens podran tirar un cable), estic segur que és lícit prendre com a certa la següent hipòtesi de treball: una generació és estrictament igual a l'anterior o la posterior, a priori. Vull dir: som, en conjunt, fruit del nostre temps. O bé: els que ara redueixen a un no-res moral i existencial aquesta "generació Ni-Ni", si, en un experiment mental, els imaginéssim sotmesos a les mateixes circumstàncies, també donarien lloc a una generació Ni-Ni. Determinisme social? No, simplement "les nostres accions tenen conseqüències – i, en particular, a nivell social i sobre la generació següent". Jo només parcialment crec en aquesta suposada davallada tan alarmant del nivell de l'educació. L'educació ha millorat molt, moltíssim, en alguns aspectes, respecte a la generació anterior. Però al cap i a la fi, quins han estat els pares i els mestres d'aquests individus "ni-ni"? No es pot ensenyar el que un no té. I l'educació ja estava molt malament fa 20 o 30 o 40 anys. La davallada s'ha produït, en tot cas, en els resultats d'una forma particular d'avaluació.



Però llavors hi ha l'aspecte del "món del treball". Aquí es parla molts de les "condicions", que sempre són del tipus: sous, vacances, temporalitat. L'aspecte més important, per mi, és aquest: el difícil que és mantenir-se uns quants anys fent la mateixa feina. És que és l'única manera d'aprendre, passar-se molts anys fent el mateix! Clar que això també és culpa nostra: Entrem en una feina, passen 6 mesos i ja ens considerem prou experts com per anar a cobrar 100 euros més. O bé: fem un màster i ja demanem 3.000 euros al mes.



Repeteixo la pregunta: veuen aquests joves una Realitat deformada o nítida? Bé, potser no ho sabran explicar, potser no en són conscients. Però és que la Realitat, a part d'entendre's, es palpa, es viu. Com sempre, l'advertiment: d'acord, no és suficient. Avui dia és irrenunciable la Raó i l'entendre les coses, el saber argumentar, tant cap als altres com per un mateix. El que passa és que, si això s'objectiva, malament, segur que ens equivoquem. Un pot tenir raó sense necessàriament ser capaç de donar raons. El terreny de donar raons no és necessàriament el terreny del més racional sinó el del més fort.


Sé que és un lloc comú molt recurrent, però molt sovint tinc la forta sensació d'estar revivint, com a societat, l'Atenes de fa més de 2.300 anys: l'èxit dels sofistes contra els qui un Sòcrates va haver de recordar que la Raó és quelcom més que "aconseguir convèncer" o "aconseguir que les coses et vagin bé a la polis".

26/08/2010

1
Ara fa més d'un any el meu pare i la seva parella em van regalar, per l'aniversari, dos llibres. Un portava per títol "Mística, Plenitud de Vida". La parella del meu pare és molt aficionada a temes esotèrics i espirituals, però a ell no li devia convèncer del tot i devia pensar que, per assegurar la cosa, potser calia completar el regal amb quelcom més racional, més del l'estil d'un llicenciat en Física: una novel·la titulada "La solitud dels nombres primers". La novel·la, segur que és boníssima. Encara no l'he obert.

2 

"La Filosofia no és només amor per la saviesa, sinó també la saviesa de l'amor"

El gran perill d'avui en dia consisteix en sobrevalorar el coneixement racional. No parlo del contingut, sinó de l'opinió mateixa, molt extesa, que el coneixement racional té totes les respostes i que no hi ha res més enllà. Tot el que no sigui de la Il·lustració ençà, i només a Occident, és ignorància, subdesenvolupament, irracionalitat, foscor - clar, com que a "ells" no se'ls ha encès la bombeta... Segles i mil·lenis de saviesa humana són apartats perquè no es poden reduir a un contingut lògic formal - i, quan es fa, surten absurds. El que passa és que se la fa parlar en un llenguatge que li és estrany, perquè és propi d'una cultura i d'un temps molt determinat, el nostre, malgrat la il·lusió que tenim de superioritat respecte la resta. Hem de deixar de mirar-ho tot des de les nostres concepcions, la nostra ciència, els nostres prejudicis - els nostres fonamentalismes. Voler entendre la cosa ja mata la cosa - afirmació en què coincideixen des d'un budisme mil·lenari fins a la quasi centenària Mecànica Quàntica. No es pot conèixer sense amor. I llavors? Des d'on hem de partir? De l'"amor"? I què és això? No evidentment, "amor" ja és una paraula. L'Origen ha de ser previ a la paraula.

3

"Només la paraula que surt del silenci és autèntica paraula que comunica alguna cosa"

O bé: Allò de què no es pot parlar (Wittgenstein) és el que hem d'experimentar com a silenci. El silenci com a únic camí per atènyer una Realitat que supera la nostra capacitat de descriure-la o entendre-la racionalment. "El Ser no es deixa dominar pel Pensar", diem, contradient el dogma de Parmènides pel qual el que és possible és el que és pensable. I encara que no fos aquest el sentit exacte que pretenia transmetre el filòsof d'Elea, sí que és cert que aquesta concepció és la que ha dominat el pensament d'Occident, com cristalitza un Descartes -cogito ergo sum- donant entrada al racionalisme i a la Modernitat.
Per tant: és ben senzill. El silenci s'ha d'experimentar, i tothom ho pot fer. El silenci seria la matèria primera del místic, però compte! No estem parlant d'una "especialitat"! En tot home s'amaga un místic!
Una petita reflexió: diem que una activiat intel·lectual, per exemple jugar a escacs, és lògica. Bé: és cert que la lògica és irrenunciable per jugar a escacs. Però el seu origen és tan poc lògic que cap, cap jugador, ni tan sols cap campió del món, no sabrà dir res sobre d'ell! L'origen de la Raó no és res racional.

I el mateix podríem dir de la poesia, la música, la filosofia. Sense un origen incomprès, no hi ha res. El místic és el que es gira cap a aquest origen, que vindria a ser un no-res. I el que grans místics de totes les religions ens han deixat com a llegat és d'un valor incalculable: la felicitat, la saviesa, el bé, són possibles. El pitjor que podem fer per arribar a la felicitat és buscar-la, amb el qual ja l'estarem objectivant, és a dir, posant dins de certs patrons mentals, per tant: destruint-la. L'home feliç no sap que ho és! L'home bo no sap que ho és! La Realitat no es capta només amb els sentits o amb la ment. Fa falta un tercer ull: l'espiritual.


4

"Som conscients d'una triple experiència: sensible, intel·ligible i espiritual"

Però el "perill" de què parlàvem a 1 té una contrapartida, òbviament. Afirmar la Raó és afirmar que hi ha la no-Raó: l'irracional. Aquesta apareix quan descuidem algun aspecte de la Realitat. La mística és una experiència integral, cosa que vol dir que: els seus tres aspectes són irreductibles, radicalment interdependents. L'experiència mística no pot caure en el pur ascetisme, l'home no és sols esperit (essent "esperit" en aquest cas un mer objecte de la nostra ment, amb el qual, altre cop, reduiríem la Realitat a un concepte). L'home té tres òrgans de percepció: el sensible, el mental i l'espiritual, que es correlacionen amb les tres dimensions irreductibles de la Realitat: la material, la humana i la divina. 

Que "la Realitat no es deixa atrapar conceptualment" aquí ho repetim com: la Realitat és trinitària. La Realitat no "és" res: el "ser" només el podem captar com a relació pura. Tal és el missatge de la Trinitat cristiana: l'Home i Déu no els podem "pensar" com a dos, sense que tampoc es redueixin a la mateixa cosa. L'important és la polaritat: ni Déu ni l'Home no són complerts sense l'Altre. Polaritat constituent que no té cap significat per nosaltres si no anem més enllà del que veiem o entenem. Tal també és el missatge essencial de l'adualitat (traduït imprecisament a vegades com "no-dualitat"), present en tantes religions-filosofies mil·lenàries.
En altres paraules: la visió trinitària, o l'adualitat, o tants altres noms, el que pretén és expressar la profunditat de les coses. La matèria, l'home, esperit, Déu, no són més que idees, conceptes, no-res, si no anem més enllà i reconeixem la relacionalitat pura en virtud de la qual són/som.

5

"Desitjar viure i no desitjar en la mateixa mesura la mort, que és inherent a la vida, no és un desig real de viure, sinó més aviat un simple producte de la nostra imaginació, que cerca aferrar-se a una "vida" il·lusòria"

Aquesta entrada és dedicada a la memòria de Raimon Panikkar, mort ahir 26 d'agost del 2010.  

Manifestar-se o no manifestar-se, aquesta és la qüestió... (bé, no, no ho és)

Personalment penso que el primer que hauria de fer Catalunya és oblidar-se de la paraula nació. És bàsicament una paraula passada de moda, que denota estructures del pensar que haurien d'anar quedant enrera. Jo preferiria -per què no?- poble. Som un poble. Però no. Va i la posen al lema de la manifestació. Això no va amb mi... la segona part del lema ja m'atrau més: "Nosaltres decidim." Nosaltres, les persones de carn i os, decidim [autodeterminar-nos, s'entén], que per cert és un Dret fonamental dels pobles - a quants haurem encara de recordar això?

Clar que si nació és una paraula passada de moda, jo diria que Estat és un concepte real que té els dies comptats. També s'ha de superar. Jo no vull ser ni una nació (abstracció romàntica o fàbula sense correlació racional, avui en dia, emb la realitat) ni un estat (instrument polític que consisteix en uns principis altament racionals i democràtics i en uns finals altament irracionals i antidemocràtics).


És potser racional i/o democràtic que hi hagi membres del Tribunal Constitucional que portin l'etiqueta de "progressistes" o "conservadors"?¿?¿?¿? Si no acceptem la imparcialitat en els àrbitres de futbol, i, en canvi, aquí ho prenem com la cosa més normal! A veure si ho entenc: els membres del Tribunal Constitucional són experts juristes que han de resoldre sobre si certes lleis estan o no d'acord amb la Constitució - és a dir, són els aplicadors últims de la nostra llei de lleis. Haurien de tenir una neutralitat suprema, ser esclaus de la Constitució com el matemàtic ho és dels teoremes! Que no és així es demostra per l'exacta correlació entre les expectatives de vot dels membres individuals del Tribunal i el seu vot real. En altres paraules: tothom sabia què votarien fulanito i menganito. Per tant, una cosa ha quedat clara: no hi ha en la Constitució cap mena d'exactitud ni de consistència ni de solidesa - almenys no prou fortes com per resistir la -irracional i antidemocràtica- ingerència dels interessos personals i dels partits polítics.


Com aquesta, irracionalitats n'hi ha a patades, en el tema aquest de l'estatut. La defensa de la dignitat de Catalunya passarà a la història com el menys comú dels fronts comuns nacionalistes de la història.

Però, malgrat tot, aniré a la mani. No em considero nacionalista ni independentista, però sí catalanista - encara que només sigui per simple extensió de "català". És a dir, és gairebé una tautologia: si fos català i no catalanista m'autodestruiria al moment. I pel que he vist, em sembla que, encara que carregada de nacionalisme, d'independentisme i de política (o millor politiqueig potiner), crec que un simple "ser català" encara s'hi pot sentir més o menys còmode, en aquesta manifestació.

Però "ser català" no ho entenc sinó com simplement una certa forma d'apuntar a "ser humà". Si volem institucionalitzar les diferències, no estarem sinó desfigurant-les, desvirtuant-les - convertint-les en mers assumptes legals. Però si les oblidem, o hi passem per sobre com si res (és altament rebutjable el menyspreu que la cultura i la llengua catalana rep del "seu" Estat, l'espanyol), llavors ens desvirtuem a nosaltres mateixos.

Missatge

Aquest és el missatge que acabo d'enviar al meu professor de "Història de la filosofia antiga":


La Filosofía, desde mi punto de vista, es, a la vez, mucho más exigente y mucho más permisiva que la Ciencia. Es mucho más permisiva, en cuanto que nadie le exige "resultados", nadie le exige contrastabilidad. Absolutamente todo científico está encadenado a "contrastación con los datos empíricos"; las teorías científicas no se "valoran": o funcionan o no funcionan. Ningún científico ha ganado nunca el Nobel por una teoría "hermosa". En Filosofía, en cambio, ¿cuántos autores célebres, por ejemplo en el campo de la Ética, han pasado a la posteridad por los avances concretos que han aportado sus teorías? No digo "ninguno", pero sí, al menos, "no todos".
Pero quedarse aquí, en la mera crítica nihilista, sería por supuesto no entender o simplemente intuir lo que la Filosofía representa o puede contener. No pienso dar una nueva opinión sobre la "utilidad" de la Filosofía (suficiente hemos divagado ya aquí...). Sólo diré: la Filosofía, no es que sea "útil", es que es "irrenunciable". La misma argumentación contra la Filosofía ya sería filosófica. Así lo veo yo. Resumiendo: podemos alcanzar lo más alto - acaso mucho más alto que la Ciencia. Pero el precio a pagar también es alto. Por ejemplo: que todo un profesor de Universidad tenga que aguantar la desfachatez, la arrogancia, la desvergüenza, de que un vulgar e insolente alumno de primero le diga: "¡Esto de que es tautológico decir que el lógos es la razón me lo tendrá que demostrar, porque yo no lo veo así!"
¿Sabéis lo que le diría un profesor a un alumno que, en primero de Física, le gritara "¡Señor, no me creo las leyes de Newton!"? Pues le diría, obviamente, "¡Pues vete a estudiar filosofía!" Esto es lo que quiero decir.

És en l'home el misteri...

1

"És en l'home el misteri!"

Aquests van ser els darrers mots -si exceptuem la propina- que Lluís Soler pronunciava el passat diumenge al teatre Grec, en el recital-muntatge de l'Odissea que es va organitzar pel festival d'enguany. Dic "recital" perquè les necessàries concessions a l'espectacle van ser suficientment prudents com per no arraconar l'autèntic protagonista de l'acte: la Odissea en la magna traducció de Carles Riba. I dic "muntatge" perquè, en efecte, d'alguna manera s'havia de fer passar una hora i mitja a la gent en un context en què un recital "pur" de poesia hauria estat un suïcidi - més tenint en compte el preu de l'entrada. L'acompanyament musical va ser deliciós - amb theremin inclòs! Lluís Soler fent més d'actor que de rapsoda (o sigui, més d'Ulisses que d'Homer) i amb algunes frases intercalades del pròleg del mateix Carles Riba a la seva traducció - com ara la frase que encapçala aquest paràgraf.

2

Que aquest és un blog de connexions insòlites (i segurament absurdes) no és cap secret. La veritat és que el que m'ha motivat a escriure aquesta entrada no ha estat pas fer una "crítica" d'un espectacle cultural - res més lluny de la meva intenció i de les meves possibilitats! -, sinó una modesta reflexió a l'entorn de la frase del títol d'aquesta entrada. Quina gran veritat! Que fàcil que seria entendre el món si no fos per l'home. 
L'origen de l'home és un misteri, però en l'home hi ha l'origen del misteri; un misteri que la racionalitat moderna no veu perquè simplement pretén anar per la via fàcil: apartar l'home del món - o, en tot cas, convertir-lo en quelcom manejable, si pot ser, quantitativament o, encara pitjor, estadísticament. Què és la ciència moderna sinó un "apartar l'home del mig", un "fer càlculs sobre paper i dins d'ordinadors perquè no ens fiem del que passa al nostre cap"? Jo ja he sentit rumors sobre intencions de fer desaparèixer l'assignatura de Filosofia de l'educació general. 

3

Acceptem per un moment la següent interpretació històrico-filosòfica sobre l'inici de la filosofia occidental:¹ 
La idea del "pas del mite al logos" és falsa. Entre altres coses perquè les paraules gregues mythos i logos eren altament sinònimes. Més significatiu segurament va ser el pas, evidentment molt posterior, de logos a ratio. Però això no va ser efecte d'un avenç filòsofic, sinó més aviat d'una traducció-interpretació. No és que els primers filòsofs deixessin de creure en els mites i comencessin a pensar racionalment. El que va passar, segons aquesta interpretació, és que van voler descobrir què passava en el mite-logos, què ocorria en el dir que pot traduir aquests dos mots grecs. No varen oblidar el mite, sinó que el van objectivar, en van fer objecte d'investigació. És a dir: tot al contrari que deixar de creure en els déus. Es van abocar al misteri.


4


És que podem dir, en rigor, que allò que explica l'Odissea no va ocórrer de veritat? No, evidentment, la nostra visió il·lustrada ens torna escèptics vers allò que anomenem una "interpretació literal". I tampoc podem dir que passés de veritat, que l'Odissea sigui 100% històrica. Però... és que, a ulls d'un filòsof (entès en sentit general, és a dir, qualsevol persona que s'interroga sobre el món), la ciència moderna, de la que no té ni idea, no pot ser tractada com un altre mythos a la manera dels primers filòsofs? És que no pot fer-ne objecte de qüestionament? Que potser "tot està fet d'àtoms (o de quarks i leptons) " no és una afirmació tan acceptada avui en dia com "el teu destí depèn de la voluntat dels déus" ho era en l'antiguitat? És en l'home el misteri, encara que només sigui perquè és l'home qui pregunta - si li deixen...²


5

 "És en l'home el misteri, no en l'obra d'art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d'actual. Traduir, així mirat, ¿fóra res més que llegir assajant una forma a la personal interpretació? I el qui bonament llegeix, si llegeix bé, ¿què fa sinó traduir per a ell - més provisionalment encara?"

NOTES

1 Ja sé que em faig pesat amb aquest tio, però com sempre cfr, F. Marzoa, "Historia de la Filosofía I", Ed. ISTMO

2 Una nota aclaridora és obligada: entegui's que no estic dient una cosa com "la ciència és un mite més, ens fan creure el que volen". No. La ciència és una construcció monumental, necessària, que ens ensenya a pensar, profundament humana i jo afegiria humanista. ¡Hem de creure en la ciència i se l'ha d'ensenyar amb rigor! El que vull dir seria més aviat: Per més que un estudïi, per més fe que posi en la ciència... les preguntes fonamentals romanen, i amb elles el misteri - el misteri que, això no obstant, és allò que, de fet, pot experimentar tot home quan s'encara amb el món.

Enigma per a l'enorme audiència que té aquest blog

"Enseñar a vivir sin certeza, y sin embargo no dejarse paralizar por la duda, es acaso el servicio más importante que aún puede rendir la filosofía a aquéllos que se dedican a su estudio"

 De qui és la cita?
a) José Ortega y Gasset
b) Jean-Paul Sartre
c) Arthur Schopenhauer
d) Bertrand Russell

Ràpid, feu les apostes! El guanyador serà recompensat amb un exemplar del llibre "Ser, Pensar i Fer una truita de patates" (encara no escrit)

Coneixements científics en filosofia

1

"La realidad conocida, la empírica y conceptual es relativa ¿quien lo duda ya? Pero eso no significa, como puede parecer, que haya relación entre realidades en sí. Todo es relativo quiere decir, según constatación de la nueva física, que no hay más que relaciones sin entidades reales que relacionar (...) Todo es relación de relaciones diremos con los físicos actuales. ¿Donde está la realidad última originaria y fundamentante? Por la teoría de la relatividad desde Einstein hemos de aceptar que solo podemos captar relaciones al conocer. Desde las conclusiones de la física cuántica sabemos ya que sólo observamos probabilidades en ese tipo de conocimiento." ¹

2

[en el capítol sobre Aristòtil] "Obsérvese que tomar la tierra como punto fijo no es ningún "error" material. Nosotros lo hacemos así, pero precisamente nosotros admitimos que tomar como punto fijo esto o aquello es una cuestión de mayor o menor sencillez y que, si dentro del sistema solar tomamos como punto fijo el sol, es porque de esta manera resultan trayectorias más sencillas para los planetas."²

3

Fa falta haver estudiat una mica per saber que la Relativitat Especial (i, de pas, la General, però això ja ens portaria massa lluny) és tot el contrari d'una teoria de "relacions de relacions" i que no hi hagi una realitat absolutament objectiva i consistent. La objectivitat de la Realitat és una hipòtesi no de la Relativitat, sinó de TOTA la ciència moderna. Però és que, quan parlem de la Relativitat, aquesta objectivitat no és només una hipòtesi addicional "desitjable" (encara que a vegades problemàtica, com en la Mecànica Quàntica), sinó que és el nucli de la teoria en si! El que és relatiu són les observacions que nosaltres, com a mers subjectes tridimensionals, fem  de la Realitat; i tenim la sensació de relativitat precisament perquè no podem -ni podrem mai- mesurar la Realitat que (sempre dins d'aquesta teoria particular físico-matemàtica) rau subjacent a tots els fenòmens: l'espai-temps 4-dimensional i les línies de món, que no són meres "trajectòries" observables. En altres paraules, la Relativitat és tot el contrari a una falta de consistència o relativització del coneixement!, i no té absolutament res a veure, o en tot cas faria falta un bon treball hermenèutic per relacionar-ho, amb la adualitat (advaita) del Vedanta hindú (que és el context en què escriu Consuelo Martín).

Una altra cosa és que la Relativitat, com qualsevol altra teoria científica (que jo sàpiga), no hagi trobat ni de lluny cap consistència "definitiva". Nosaltres, humans intel·ligents, ens la "creiem", però hem de ser conscients que fer-ho no s'escapa del "anar a contracorrent" del que ja he parlat respecte la recerca de la Veritat.


4


El fet que la Terra pogués no ser el centre de l'Univers segur que preocupava més als escolàstics cristians que a Aristòtil (més que res perquè ells concebien tal possibilitat, que ja havia estat formulada per Aristarc³). El pensament d'aquest monstre de la Filosofia és de tot menys simple i fàcil d'interpretar, i és un tema infinitament més interessant -en la meva opinió- que molta de la filosofia posterior. ARA BÉ, pretendre defensar que Aristòtil no tenia una visió del cosmos totalment equivocada, comparant-la amb la científica moderna, és anar massa lluny. És cert que avui sabem que l'Univers no és ni heliocèntric ni geocèntric, simplement perquè -diguem-ho aixi- és a-cèntric; no té centre (l'explicació de Marzoa és essencialment exacta - encara que la seva intenció un xic il·legítima). Aquesta és l'essència del principi de relativitat, que començà a intuir Galileu, formulà precisament Newton i generalitzà Einstein. Doncs bé, precisament AIXÒ és el que és impossible que Aristòtil sabés.


5

La verdadera fecunditat entre Ciència i Filosofia no serà mai una realitat si es limita a un "pica-pica" d'aquí i allà, depenent del que a un li interessi i la interpretació que faci.



NOTES 

¹ Consuelo Martín, "La Advaita. Trascendencia del conocer...", consultar aquí
² F. Martínez Marzoa,Historia de la Filosofía I, Ed. ISTMO
³ Cfr.per exemple J. Mosterín, Historia del Pensamiento. Helenismo, Alianza Ed.

Recerca i Veritat

Avui he quedat per prendre un cafè amb dos ex-companys de la Facultat que estan fent el doctorat.

Qui està més en el bon camí a la Realitat? El que treballa fort en un concretíssim tema, que pateix perquè té un deadline, que prova una i mil vegades les coses abans que li surtin, que s'ha d'ocupar d'un munt de coses alienes al treball d'investigació pròpiament dit? O bé el que s'ho contempla serenament des de la distància, que hi reflexiona sense implicar-s'hi, que ho veu amb coneixement però amb perspectiva? Segurament: cap dels dos, perquè són necessàries les dues posicions. L'obligació et compromet en l'esforç, creant ordres necessaris en el teu pensar i fer; la distància t'aïlla de totes les contingències i t'apropa a una reflexió més objectiva.

Quan has d'assolir un objectiu "sí o sí", la cosa surt passi el que passi. Normalment això és matxacant totes les teves preconcepcions que tenies sobre el resultat o el mètode, que a vegades són altament interioritzades i difícils de destruir.

Quan avances per lliure, et quedes amb tu totes aquestes preconcepcions i idees. Pel bo i pel dolent: algunes d'elles et dificultaran enormement l'avenç, perquè són incorrectes i representen obstacles. Però, què hi ha d'aquelles que tenen alguna cosa de genuïna, aquella primera inspiració o motivació, aquell convenciment que volies mostrar a tothom?

Qualsevol recerca de la Veritat és un "anar a contracorrent". No perquè "costi" o perquè el camí sigui dur, sinó perquè simplement no hi ha camí, no hi ha mètode (ni infal·lible ni fal·lible).

Prigogine et al.

1

"En este fin de siglo se plantea frecuentemente la cuestión del provenir de la ciencia. Para algunos, como Stephen Hawking en su Breve historia del tiempo estaríamos cerca del fin, del momento en que podríamos descifrar el "pensamiento de Dios". Por el contrario, creo que la aventura recién empieza. Asistimos al surgimiento de una ciencia que ya no se limita a situaciones simplificadas, idealizadas, mas nos instala frente a la complejidad del mundo real, una ciencia que permite que la creatividad humana se vivencie como la expresión singular de un rasgo fundamental en todos los niveles de la naturaleza"¹

2

"That ‘all things flow’ is the first vague generalization which the unsystematized, barely analysed, intuition of men has produced.… Without doubt, if we are to go back to that ultimate, integral experience, unwarped by the sophistications of theory, that experience whose elucidation is the final aim of philosophy, the flux of things is one ultimate generalization around which we must weave our philosophical system."²

3

Fins a dia d'avui, la ciència moderna s'ha mogut poc, en allò fonamental, des del seu inici amb Newton. Em refereixo a dos conceptes bàsics, que en certa manera estan relacionats: reversibilitat del temps i constància o validesa eterna de les lleis fonamentals. Al segle XIX, el segon principi de la Termodinàmica semblava erigir-se com un important desafiament. Fou Boltzmann qui va lligar els nivells micro i macroscòpics del segon principi: la generació d'entropia no és cap fletxa del temps intrínseca al món, sinó que és simplement el fet estadístic (i possiblement tautològic) que "normalment passa el més probable". Les lleis fonamentals de la Física, a més de causals, serien totalment reversibles i, llavors, l'aparició d'irreversibilitat (i d'estats estables de no-equilibri, essencials entre altres coses per a la vida) seria un pur accident, la coincidència afortunada d'unes condicions inicials determinades.

Això és el que, pel que entenc, Ilya Prigogine no accepta³. No m'extenc, però bàsicament pretén demostrar que el segon principi està tant al nivell microscòpic com al macroscòpic - és quelcom més que pura estadística. I això ho canvia tot: el món no és només unes condicions inicials + unes lleis d'evolució temporal - ja siguin estrictament causals o aleatòries-. Condicions inicials i evolució, ingredients i plat final, són inextricables, inseparables. El temps no és només el que fa que una cosa passi primer i una altra després, sinó forma part de les mateixes entranyes de l'evolució en si. Bé, tant per part meva com per part de la física falta desenvolupar-ho molt, però no deixa de ser un indicador que, potser, l'evolució del coneixement haurà de passar per un profund, gairebé traumàtic, canvi de "paradigma". Per exemple: Haurem d'acabar recuperant el concepte aristotèlic de "finalitat" en la Natura?

4

Un altre dels trets de la ciència moderna que roman gairebé intacte des dels seus orígens és el d'anàlisi, és a dir, la divisió d'una realitat en fragments o bocins o casos més fàcilment estudiables. Fins ara ens ha anat bé, però, per altra banda, comencem a intuir les limitacions d'aquest mètode. La "no-localitat" quàntica o l'"emergència" en sistemes complexes semblen indicar que, en efecte, quan oblidem el Tot (d'una situació determinada), ens deixem ingredients essencials per entendre'l. El "Tot" no surt de les "parts"! Suposar el contrari se'n diu fragmentar.

5

I un exemple concret -lligant ara amb el que dèiem al paràgraf 3- n'és la fragmentació del temps en passat-present-futur. Si els vincles temporals no fossin molt més complexes... d'on surten els solos dels grans improvisadors del Jazz? Ara que... és que potser Mozart o Bach o Beethoven no improvisaven quan componien? És que la vida no és improvisació constant? Ens podem aturar mai? Segurament "Tot flueix" no ho va dir Heràclit, però té raó Whitehead que la intuïció antiga té molt de recuperable. La ciència moderna estudia una Realitat morta, estàtica, congelada. I aquí, senyors, queda lligat tot: Prigogine, Whitehead, Aristòtil, Charlie Parker (i el que faci falta).

Notes

¹ Extret d'un entrevista a Ilya Prigogine realitzada per Christian Delacampagne, Recherche (1985)
² A. N. Whitehead, "Process and Reality", 1929 (Part V)
³ Cfr., per exemple, el seu llibre "¿Sólo una ilusión?"

Fer i ser (resum en dos paràgrafs de mil·lenis de pensament)

Em sembla que una possible diferència essencial entre el pensament filosòfic occidental i l'oriental és la de si es dóna prioritat al fer o al ser.

A occident, la felicitat és un producte, una recompensa, un "portar-se bé", una redempció, una Salvació, una vida eterna després, etc. etc. I no parlo solament, està clar, d'un pensament estrictament religiós - sense negar que l'origen judeocristià d'aquesta concepció és evident. Tots tenim clara només una cosa: fem (o hem de fer). No sabem ben bé per què, però no parem de fer; aquí dipositem la nostra esperança.

A orient, diria que la felicitat consisteix (i conscientment ho desfiguro expressant-ho en llenguatge occidental) en ser. La felicitat no vindrà després d'un fer sinó més aviat després d'un desfer. Les accions acumulen karma, que és el que ens lliga com a humans al cicle de mort i resurrecció (i dolor i patiment i...). La felicitat no és aconseguir res: és alliberar-re, veure la Realitat tal com és, la veritat que sempre havia estat allà. Surts del cercle quan t'adones que el cercle no és res, que tu mateix no ets res per tu sol, i, per tant, que res del que poguessis aconseguir en aquest món no té absolutament cap substància.

El Sentit de la Vida a l'inici o al final... potser té a veure amb una certa concepció del temps, vés a saber.

"El Pontífex trenca el silenci i demana 'penitència' pels abusos"

El Periódico 16/04/2010

Hi ha un cert argument que a mi em sembla bastant clar: que accions tan aberrants com són els abusos sexuals a menors perpetrats des d'una posició d'autoritat (humana i... metafísica, suposo) siguin quelcom rellevant en el si d'una Institució de les característiques de l'Església diu alguna cosa, ha de dir alguna cosa, sobre la competència i genuïtat amb què la mateixa desenvolupa el seu treball.

No pretenc pas ser un coneixedor més que lleugerament superficial del cristianisme, així com de qualsevol altra religió. Amb tot, em sento capacitat, donada la seva evidència, per fer l'afirmació següent: la religió hauria de ser un dels àmbits de l'ésser humà de més genuïna i profunda comprensió racional. Sant Agustí diu: "creu per entendre". Preponderància de la fe, d'acord; però sense renunciar a la raó. És simplement una cristianització del tema plotinià: com arribar a allò inefable? Sant Tomàs concep "demostracions" de l'existència de Déu. En el fons, el que demostra és la compatibilitat entre Déu (que és, de fet, totalment indemostrable) i Raó.

Perquè és cert: si la Realitat és inefable, si la veritat última és ininteligible des d'un punt de vista humà... és clar, s'acaba en l'absurd. En el mite. L'intent de dir allò que no es pot dir ha d'acabar no dient res de res. I aquí es produeix, al meu entendre, el fil de la navalla: trascendir el racional sense caure en l'irracional.

Tot això hi és, no en dubto, en el catolicisme. I seria una empresa realment encomiable... si tingués alguna efectivitat! A l'hora de la veritat, les evidències apunten en sentit contrari. Aquest crític "fil de la navalla" es deixa enrera, i molt enrera. Què queda? Doncs, com he dit, l'absurd: l'absurd més despullat i perillós. Qui pretengui dir que conceptes com la Trinitat, Adam i Eva, la resurrecció, la immaculada concepció, etc., són ells mateixos significatius (com ho podria ser, per exemple, una teoria científica), no ha entès res de res. Tot això és buit: la religió acaba, en el millor dels casos, en un seguit de moralines per a les masses. L'Església esdevé, segurament, l'empresa menys rendible del món... considerant una comptabilitat "espiritual", si em permeteu dir-ho així. El seu fracàs és total. Però el pitjor és que, lluny de reconèixer-ho, adopta la postura més essencialment capitalista, bèlica, materialista, de què és capaç.

(seguirà)

Potser això és la Filosofia: allò que posa en explícit els nostres fonamentalismes com a tals fonamentalismes. Aquesta paraula és molt forta... miraré de justificar el seu ús.
Formularé dues premisses bàsiques:

(1) Els filòsofs han tingut els mateixos interessos i els mateixos dubtes que pot tenir qualsevol ésser humà.

(2) Els filòsofs no són més tontos i/o incompetents que la resta d'investigadors en les diferents disciplines del saber humà.

Reformularé la (1) a una forma més aplicada:

(1') Tots els problemes humans "es poden reduir" o "en últim terme remeten" als conceptes fonamentals que han estat objecte de la Filosofia des dels seus orígens (justícia, veritat, valors, ...).

De (1') i (2) es dedueix: sempre s'hauria d'acabar preguntant a un filòsof. Però és evident que no es fa. Per què? Home doncs, per començar, perquè no ens solucionarien res. La Filosofia "no fa" res: no fa política, ni economia, ni té l'última paraula en el que és bo i el que és dolent. No és una epistéme ¹.
Llavors... per què nassos serveix? Doncs potser: per fer callar. Per fer-nos adonar que no tenim ni idea de què parlem: ni polítics ni periodistes ni gent del carrer ni ningú. No hi ha cap convicció o creença que no pugui ser qüestionada fins a desintegrar-la, és a dir, fins a fer-la aparèixer com a tal convicció o creença.

Clar que això també implicaria que la major part de la Història de la Filosofia posterior a Sòcrates s'hauria pogut estalviar si l'home hagués estat disposat a acceptar la seva ignorància. Però a Sòcrates el van matar. Voleu més prova del que estic dient? La "Veritat", dintre de les parets de les universitats. A peu del carrer és més detestada que les rates.

NOTES:
¹ Cap de les paraules del grec clàssic que traduïm per saber no tenia en aquell temps un significat que no fos un saber pràctic, aplicat, que feia : "saber" era "saber heure-se-les amb tal i tal cosa". El saber purament enunciatiu o tètic no apareixeria, o començaria a fer-ho, fins l'helenisme. Veure F. Martínez Marzoa, Historia de la Filosofía I, Ed. ISTMO

A través d'una notícia científica del Periódico de Catalunya (un nou atemptat del periodisme al rigor científic, en sèrio, patètic) he sabut de la recerca que s'està desenvolupant a la universitat de les Illes Balears sobre "Art i cervell". Res massa espectacular pel que he entès (a l'espera d'aprofundir més). Aquí hi ha una nota una mica més digna que la vulgar apareguda al diari català:

http://www.elcultural.es/version_papel/CIENCIA/9447/La_Belleza_una_dimension_cerebral

(sí, sí, "El Mundo", és el que he trobat en una primera cerca bàsica googleiana)

Cela (Camilo José Cela-Conde), director de l'equip experimental, és filòsof i fill del premi Nobel. Com podeu suposar, aquestes coses van molt amb el meu pensament (el rollo ciència i humanitats i tot això). A la vegada em provoquen una reflexió:

"La Belleza, una dimensión cerebral". Aquest títol conté d'alguna forma el gran perill a què està exposada la cultura a la nostra societat, a saber: empassar-se el "mite de la ciència". No cal dir que, en aquesta expressió, no utilitzo pas "mite" com a qualificatiu o adjectiu de "ciència"; precisament, "mite" és que el queda fora de "ciència", és una construcció aliena a ella mateixa - a vegades perpetrada, això sí, des de dins de la seva pròpia institució.

En què consisteix el "mite de la ciència"? Vindria a ser: la ciència d'avui en dia és autosuficient per a la recerca de la "Veritat". Per què és "mite"? Doncs perquè és una pretesa veritat "científica" que tanmateix no té cap fonament científic; en tot cas és una "plausibilitat", una porta oberta, una hipòtesi que ningú sap molt bé com formular. I per què ho considero "perillós"? Doncs per tot el que deixa enrera, tot el que estem disposats a oblidar, que es redueix en últim terme a "qui som".

L'art NO ÉS una dimensió cerebral! No és reductible a la matèria! Això no vol dir que sigui separable de la matèria, evidentment; hauríem de dir: "L'art TÉ una dimensió cerebral". Aquesta dimensió pot i ha d'ésser estudiada i investigada, i no ens ha de sorprendre que trobem coherències entre els resultats de mesures electromagnètiques (i una certa interpretació d'elles) i l'experiència humana directa. Amb el que no estic d'acord, i, de fet, ho faig seguint els preceptes de la mateixa ciència, és en fer hipòtesis precipitades que són fruit, com sempre, de la separació i incomprensió mútua entre l'anàlisi quantitativa i rigorosa de la Realitat (ciència) i la seva experiència humana irreductible (humanitats o lletres o com en vulgueu dir).