A través d'una notícia científica del Periódico de Catalunya (un nou atemptat del periodisme al rigor científic, en sèrio, patètic) he sabut de la recerca que s'està desenvolupant a la universitat de les Illes Balears sobre "Art i cervell". Res massa espectacular pel que he entès (a l'espera d'aprofundir més). Aquí hi ha una nota una mica més digna que la vulgar apareguda al diari català:

http://www.elcultural.es/version_papel/CIENCIA/9447/La_Belleza_una_dimension_cerebral

(sí, sí, "El Mundo", és el que he trobat en una primera cerca bàsica googleiana)

Cela (Camilo José Cela-Conde), director de l'equip experimental, és filòsof i fill del premi Nobel. Com podeu suposar, aquestes coses van molt amb el meu pensament (el rollo ciència i humanitats i tot això). A la vegada em provoquen una reflexió:

"La Belleza, una dimensión cerebral". Aquest títol conté d'alguna forma el gran perill a què està exposada la cultura a la nostra societat, a saber: empassar-se el "mite de la ciència". No cal dir que, en aquesta expressió, no utilitzo pas "mite" com a qualificatiu o adjectiu de "ciència"; precisament, "mite" és que el queda fora de "ciència", és una construcció aliena a ella mateixa - a vegades perpetrada, això sí, des de dins de la seva pròpia institució.

En què consisteix el "mite de la ciència"? Vindria a ser: la ciència d'avui en dia és autosuficient per a la recerca de la "Veritat". Per què és "mite"? Doncs perquè és una pretesa veritat "científica" que tanmateix no té cap fonament científic; en tot cas és una "plausibilitat", una porta oberta, una hipòtesi que ningú sap molt bé com formular. I per què ho considero "perillós"? Doncs per tot el que deixa enrera, tot el que estem disposats a oblidar, que es redueix en últim terme a "qui som".

L'art NO ÉS una dimensió cerebral! No és reductible a la matèria! Això no vol dir que sigui separable de la matèria, evidentment; hauríem de dir: "L'art TÉ una dimensió cerebral". Aquesta dimensió pot i ha d'ésser estudiada i investigada, i no ens ha de sorprendre que trobem coherències entre els resultats de mesures electromagnètiques (i una certa interpretació d'elles) i l'experiència humana directa. Amb el que no estic d'acord, i, de fet, ho faig seguint els preceptes de la mateixa ciència, és en fer hipòtesis precipitades que són fruit, com sempre, de la separació i incomprensió mútua entre l'anàlisi quantitativa i rigorosa de la Realitat (ciència) i la seva experiència humana irreductible (humanitats o lletres o com en vulgueu dir).