Fer i ser (resum en dos paràgrafs de mil·lenis de pensament)

Em sembla que una possible diferència essencial entre el pensament filosòfic occidental i l'oriental és la de si es dóna prioritat al fer o al ser.

A occident, la felicitat és un producte, una recompensa, un "portar-se bé", una redempció, una Salvació, una vida eterna després, etc. etc. I no parlo solament, està clar, d'un pensament estrictament religiós - sense negar que l'origen judeocristià d'aquesta concepció és evident. Tots tenim clara només una cosa: fem (o hem de fer). No sabem ben bé per què, però no parem de fer; aquí dipositem la nostra esperança.

A orient, diria que la felicitat consisteix (i conscientment ho desfiguro expressant-ho en llenguatge occidental) en ser. La felicitat no vindrà després d'un fer sinó més aviat després d'un desfer. Les accions acumulen karma, que és el que ens lliga com a humans al cicle de mort i resurrecció (i dolor i patiment i...). La felicitat no és aconseguir res: és alliberar-re, veure la Realitat tal com és, la veritat que sempre havia estat allà. Surts del cercle quan t'adones que el cercle no és res, que tu mateix no ets res per tu sol, i, per tant, que res del que poguessis aconseguir en aquest món no té absolutament cap substància.

El Sentit de la Vida a l'inici o al final... potser té a veure amb una certa concepció del temps, vés a saber.