Recerca i Veritat

Avui he quedat per prendre un cafè amb dos ex-companys de la Facultat que estan fent el doctorat.

Qui està més en el bon camí a la Realitat? El que treballa fort en un concretíssim tema, que pateix perquè té un deadline, que prova una i mil vegades les coses abans que li surtin, que s'ha d'ocupar d'un munt de coses alienes al treball d'investigació pròpiament dit? O bé el que s'ho contempla serenament des de la distància, que hi reflexiona sense implicar-s'hi, que ho veu amb coneixement però amb perspectiva? Segurament: cap dels dos, perquè són necessàries les dues posicions. L'obligació et compromet en l'esforç, creant ordres necessaris en el teu pensar i fer; la distància t'aïlla de totes les contingències i t'apropa a una reflexió més objectiva.

Quan has d'assolir un objectiu "sí o sí", la cosa surt passi el que passi. Normalment això és matxacant totes les teves preconcepcions que tenies sobre el resultat o el mètode, que a vegades són altament interioritzades i difícils de destruir.

Quan avances per lliure, et quedes amb tu totes aquestes preconcepcions i idees. Pel bo i pel dolent: algunes d'elles et dificultaran enormement l'avenç, perquè són incorrectes i representen obstacles. Però, què hi ha d'aquelles que tenen alguna cosa de genuïna, aquella primera inspiració o motivació, aquell convenciment que volies mostrar a tothom?

Qualsevol recerca de la Veritat és un "anar a contracorrent". No perquè "costi" o perquè el camí sigui dur, sinó perquè simplement no hi ha camí, no hi ha mètode (ni infal·lible ni fal·lible).