dimarts, 13 d’abril del 2010
Potser això és la Filosofia: allò que posa en explícit els nostres fonamentalismes com a tals fonamentalismes. Aquesta paraula és molt forta... miraré de justificar el seu ús.
Formularé dues premisses bàsiques:
(1) Els filòsofs han tingut els mateixos interessos i els mateixos dubtes que pot tenir qualsevol ésser humà.
(2) Els filòsofs no són més tontos i/o incompetents que la resta d'investigadors en les diferents disciplines del saber humà.
Reformularé la (1) a una forma més aplicada:
(1') Tots els problemes humans "es poden reduir" o "en últim terme remeten" als conceptes fonamentals que han estat objecte de la Filosofia des dels seus orígens (justícia, veritat, valors, ...).
De (1') i (2) es dedueix: sempre s'hauria d'acabar preguntant a un filòsof. Però és evident que no es fa. Per què? Home doncs, per començar, perquè no ens solucionarien res. La Filosofia "no fa" res: no fa política, ni economia, ni té l'última paraula en el que és bo i el que és dolent. No és una epistéme 1.
Llavors... per què nassos serveix? Doncs potser: per fer callar. Per fer-nos adonar que no tenim ni idea de què parlem: ni polítics ni periodistes ni gent del carrer ni ningú. No hi ha cap convicció o creença que no pugui ser qüestionada fins a desintegrar-la, és a dir, fins a fer-la aparèixer com a tal convicció o creença.
Clar que això també implicaria que la major part de la Història de la Filosofia posterior a Sòcrates s'hauria pogut estalviar si l'home hagués estat disposat a acceptar la seva ignorància. Però a Sòcrates el van matar. Voleu més prova del que estic dient? La "Veritat", dintre de les parets de les universitats. A peu del carrer és més detestada que les rates.
NOTES:
1 Cap de les paraules del grec clàssic que traduïm per saber no tenia en aquell temps un significat que no fos un saber pràctic, aplicat, que feia : "saber" era "saber heure-se-les amb tal i tal cosa". El saber purament enunciatiu o tètic no apareixeria, o començaria a fer-ho, fins l'helenisme. Veure F. Martínez Marzoa, Historia de la Filosofía I, Ed. ISTMO
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
"No hi ha cap convicció o creença que no pugui ser qüestionada fins a desintegrar-la, és a dir, fins a fer-la aparèixer com a tal convicció o creença." Però els que saben situar el lloc on es troba aquesta creença, que ho reconeixen i la posen en el seu lloc just, i aprofiten les "plausabilitats" de saber en el sentit que li donaves en l'altre article, no són els mateixos que els que ho equiparen tot a creença o tot a saber. I negar aquests graus és volguer la impossibilitat de la creença, cosa que és tan criticable com el que no reconeix les creences.
ResponEliminaSr. anònim (qui pot ser?...)
ResponEliminaEspero, i demano disculpes si no és així, no errar completament en la interpretació del seu comentari.
Dues idees bàsiques: Ni nego qualsevol valor a la creença, ni accepto que "creure" sigui el mateix que "saber". El criticable per mi és equiparar-les, fer passar la creença per saber. I el primer saber -i no diré aquí "l'últim" perquè ens portaria massa lluny per ara- és el socràtic: el saber que no se sap. Si l'entenc bé, aquest és el "per què" de la filosofia que Gustavo Bueno defensa en el vídeo: la filosofia no seria un "saber", sinó un toc d'atenció crític sobre la resta de "sabers" que pretenem tenir. No una segadora de tot el que no sigui coneixement fundat, sinó un recordatori de totes les coses que, de fet, no coneixem i que tanmateix són fonamentals per la nostra societat, des de la ciència a la religió o les lleis i la política, etc.
Mercès pel comentari
Joan