Avui he quedat per prendre un cafè amb dos ex-companys de la Facultat que estan fent el doctorat.
Qui està més en el bon camí a la Realitat? El que treballa fort en un concretíssim tema, que pateix perquè té un deadline, que prova una i mil vegades les coses abans que li surtin, que s'ha d'ocupar d'un munt de coses alienes al treball d'investigació pròpiament dit? O bé el que s'ho contempla serenament des de la distància, que hi reflexiona sense implicar-s'hi, que ho veu amb coneixement però amb perspectiva? Segurament: cap dels dos, perquè són necessàries les dues posicions. L'obligació et compromet en l'esforç, creant ordres necessaris en el teu pensar i fer; la distància t'aïlla de totes les contingències i t'apropa a una reflexió més objectiva.
Quan has d'assolir un objectiu "sí o sí", la cosa surt passi el que passi. Normalment això és matxacant totes les teves preconcepcions que tenies sobre el resultat o el mètode, que a vegades són altament interioritzades i difícils de destruir.
Quan avances per lliure, et quedes amb tu totes aquestes preconcepcions i idees. Pel bo i pel dolent: algunes d'elles et dificultaran enormement l'avenç, perquè són incorrectes i representen obstacles. Però, què hi ha d'aquelles que tenen alguna cosa de genuïna, aquella primera inspiració o motivació, aquell convenciment que volies mostrar a tothom?
Qualsevol recerca de la Veritat és un "anar a contracorrent". No perquè "costi" o perquè el camí sigui dur, sinó perquè simplement no hi ha camí, no hi ha mètode (ni infal·lible ni fal·lible).
dissabte, 29 de maig del 2010
diumenge, 23 de maig del 2010
Prigogine et al.
1
"En este fin de siglo se plantea frecuentemente la cuestión del provenir de la ciencia. Para algunos, como Stephen Hawking en su Breve historia del tiempo estaríamos cerca del fin, del momento en que podríamos descifrar el "pensamiento de Dios". Por el contrario, creo que la aventura recién empieza. Asistimos al surgimiento de una ciencia que ya no se limita a situaciones simplificadas, idealizadas, mas nos instala frente a la complejidad del mundo real, una ciencia que permite que la creatividad humana se vivencie como la expresión singular de un rasgo fundamental en todos los niveles de la naturaleza"1
2
"That ‘all things flow’ is the first vague generalization which the unsystematized, barely analysed, intuition of men has produced.… Without doubt, if we are to go back to that ultimate, integral experience, unwarped by the sophistications of theory, that experience whose elucidation is the final aim of philosophy, the flux of things is one ultimate generalization around which we must weave our philosophical system."2
3
Fins a dia d'avui, la ciència moderna s'ha mogut poc, en allò fonamental, des del seu inici amb Newton. Em refereixo a dos conceptes bàsics, que en certa manera estan relacionats: reversibilitat del temps i constància o validesa eterna de les lleis fonamentals. Al segle XIX, el segon principi de la Termodinàmica semblava erigir-se com un important desafiament. Fou Boltzmann qui va lligar els nivells micro i macroscòpics del segon principi: la generació d'entropia no és cap fletxa del temps intrínseca al món, sinó que és simplement el fet estadístic (i possiblement tautològic) que "normalment passa el més probable". Les lleis fonamentals de la Física, a més de causals, serien totalment reversibles i, llavors, l'aparició d'irreversibilitat (i d'estats estables de no-equilibri, essencials entre altres coses per a la vida) seria un pur accident, la coincidència afortunada d'unes condicions inicials determinades.
Això és el que, pel que entenc, Ilya Prigogine no accepta3. No m'extenc, però bàsicament pretén demostrar que el segon principi està tant al nivell microscòpic com al macroscòpic - és quelcom més que pura estadística. I això ho canvia tot: el món no és només unes condicions inicials + unes lleis d'evolució temporal - ja siguin estrictament causals o aleatòries-. Condicions inicials i evolució, ingredients i plat final, són inextricables, inseparables. El temps no és només el que fa que una cosa passi primer i una altra després, sinó forma part de les mateixes entranyes de l'evolució en si. Bé, tant per part meva com per part de la física falta desenvolupar-ho molt, però no deixa de ser un indicador que, potser, l'evolució del coneixement haurà de passar per un profund, gairebé traumàtic, canvi de "paradigma". Per exemple: Haurem d'acabar recuperant el concepte aristotèlic de "finalitat" en la Natura?
4
Un altre dels trets de la ciència moderna que roman gairebé intacte des dels seus orígens és el d'anàlisi, és a dir, la divisió d'una realitat en fragments o bocins o casos més fàcilment estudiables. Fins ara ens ha anat bé, però, per altra banda, comencem a intuir les limitacions d'aquest mètode. La "no-localitat" quàntica o l'"emergència" en sistemes complexes semblen indicar que, en efecte, quan oblidem el Tot (d'una situació determinada), ens deixem ingredients essencials per entendre'l. El "Tot" no surt de les "parts"! Suposar el contrari se'n diu fragmentar.
5
I un exemple concret -lligant ara amb el que dèiem al paràgraf 3- n'és la fragmentació del temps en passat-present-futur. Si els vincles temporals no fossin molt més complexes... d'on surten els solos dels grans improvisadors del Jazz? Ara que... és que potser Mozart o Bach o Beethoven no improvisaven quan componien? És que la vida no és improvisació constant? Ens podem aturar mai? Segurament "Tot flueix" no ho va dir Heràclit, però té raó Whitehead que la intuïció antiga té molt de recuperable. La ciència moderna estudia una Realitat morta, estàtica, congelada. I aquí, senyors, queda lligat tot: Prigogine, Whitehead, Aristòtil, Charlie Parker (i el que faci falta).
Notes
1 Extret d'un entrevista a Ilya Prigogine realitzada per Christian Delacampagne, Recherche (1985)
2 A. N. Whitehead, "Process and Reality", 1929 (Part V)
3 Cfr., per exemple, el seu llibre "¿Sólo una ilusión?"
"En este fin de siglo se plantea frecuentemente la cuestión del provenir de la ciencia. Para algunos, como Stephen Hawking en su Breve historia del tiempo estaríamos cerca del fin, del momento en que podríamos descifrar el "pensamiento de Dios". Por el contrario, creo que la aventura recién empieza. Asistimos al surgimiento de una ciencia que ya no se limita a situaciones simplificadas, idealizadas, mas nos instala frente a la complejidad del mundo real, una ciencia que permite que la creatividad humana se vivencie como la expresión singular de un rasgo fundamental en todos los niveles de la naturaleza"1
2
"That ‘all things flow’ is the first vague generalization which the unsystematized, barely analysed, intuition of men has produced.… Without doubt, if we are to go back to that ultimate, integral experience, unwarped by the sophistications of theory, that experience whose elucidation is the final aim of philosophy, the flux of things is one ultimate generalization around which we must weave our philosophical system."2
3
Fins a dia d'avui, la ciència moderna s'ha mogut poc, en allò fonamental, des del seu inici amb Newton. Em refereixo a dos conceptes bàsics, que en certa manera estan relacionats: reversibilitat del temps i constància o validesa eterna de les lleis fonamentals. Al segle XIX, el segon principi de la Termodinàmica semblava erigir-se com un important desafiament. Fou Boltzmann qui va lligar els nivells micro i macroscòpics del segon principi: la generació d'entropia no és cap fletxa del temps intrínseca al món, sinó que és simplement el fet estadístic (i possiblement tautològic) que "normalment passa el més probable". Les lleis fonamentals de la Física, a més de causals, serien totalment reversibles i, llavors, l'aparició d'irreversibilitat (i d'estats estables de no-equilibri, essencials entre altres coses per a la vida) seria un pur accident, la coincidència afortunada d'unes condicions inicials determinades.
Això és el que, pel que entenc, Ilya Prigogine no accepta3. No m'extenc, però bàsicament pretén demostrar que el segon principi està tant al nivell microscòpic com al macroscòpic - és quelcom més que pura estadística. I això ho canvia tot: el món no és només unes condicions inicials + unes lleis d'evolució temporal - ja siguin estrictament causals o aleatòries-. Condicions inicials i evolució, ingredients i plat final, són inextricables, inseparables. El temps no és només el que fa que una cosa passi primer i una altra després, sinó forma part de les mateixes entranyes de l'evolució en si. Bé, tant per part meva com per part de la física falta desenvolupar-ho molt, però no deixa de ser un indicador que, potser, l'evolució del coneixement haurà de passar per un profund, gairebé traumàtic, canvi de "paradigma". Per exemple: Haurem d'acabar recuperant el concepte aristotèlic de "finalitat" en la Natura?
4
Un altre dels trets de la ciència moderna que roman gairebé intacte des dels seus orígens és el d'anàlisi, és a dir, la divisió d'una realitat en fragments o bocins o casos més fàcilment estudiables. Fins ara ens ha anat bé, però, per altra banda, comencem a intuir les limitacions d'aquest mètode. La "no-localitat" quàntica o l'"emergència" en sistemes complexes semblen indicar que, en efecte, quan oblidem el Tot (d'una situació determinada), ens deixem ingredients essencials per entendre'l. El "Tot" no surt de les "parts"! Suposar el contrari se'n diu fragmentar.
5
I un exemple concret -lligant ara amb el que dèiem al paràgraf 3- n'és la fragmentació del temps en passat-present-futur. Si els vincles temporals no fossin molt més complexes... d'on surten els solos dels grans improvisadors del Jazz? Ara que... és que potser Mozart o Bach o Beethoven no improvisaven quan componien? És que la vida no és improvisació constant? Ens podem aturar mai? Segurament "Tot flueix" no ho va dir Heràclit, però té raó Whitehead que la intuïció antiga té molt de recuperable. La ciència moderna estudia una Realitat morta, estàtica, congelada. I aquí, senyors, queda lligat tot: Prigogine, Whitehead, Aristòtil, Charlie Parker (i el que faci falta).
Notes
1 Extret d'un entrevista a Ilya Prigogine realitzada per Christian Delacampagne, Recherche (1985)
2 A. N. Whitehead, "Process and Reality", 1929 (Part V)
3 Cfr., per exemple, el seu llibre "¿Sólo una ilusión?"
dijous, 22 d’abril del 2010
Fer i ser (resum en dos paràgrafs de mil·lenis de pensament)
Em sembla que una possible diferència essencial entre el pensament filosòfic occidental i l'oriental és la de si es dóna prioritat al fer o al ser.
A occident, la felicitat és un producte, una recompensa, un "portar-se bé", una redempció, una Salvació, una vida eterna després, etc. etc. I no parlo solament, està clar, d'un pensament estrictament religiós - sense negar que l'origen judeocristià d'aquesta concepció és evident. Tots tenim clara només una cosa: fem (o hem de fer). No sabem ben bé per què, però no parem de fer; aquí dipositem la nostra esperança.
A orient, diria que la felicitat consisteix (i conscientment ho desfiguro expressant-ho en llenguatge occidental) en ser. La felicitat no vindrà després d'un fer sinó més aviat després d'un desfer. Les accions acumulen karma, que és el que ens lliga com a humans al cicle de mort i resurrecció (i dolor i patiment i...). La felicitat no és aconseguir res: és alliberar-re, veure la Realitat tal com és, la veritat que sempre havia estat allà. Surts del cercle quan t'adones que el cercle no és res, que tu mateix no ets res per tu sol, i, per tant, que res del que poguessis aconseguir en aquest món no té absolutament cap substància.
El Sentit de la Vida a l'inici o al final... potser té a veure amb una certa concepció del temps, vés a saber.
A occident, la felicitat és un producte, una recompensa, un "portar-se bé", una redempció, una Salvació, una vida eterna després, etc. etc. I no parlo solament, està clar, d'un pensament estrictament religiós - sense negar que l'origen judeocristià d'aquesta concepció és evident. Tots tenim clara només una cosa: fem (o hem de fer). No sabem ben bé per què, però no parem de fer; aquí dipositem la nostra esperança.
A orient, diria que la felicitat consisteix (i conscientment ho desfiguro expressant-ho en llenguatge occidental) en ser. La felicitat no vindrà després d'un fer sinó més aviat després d'un desfer. Les accions acumulen karma, que és el que ens lliga com a humans al cicle de mort i resurrecció (i dolor i patiment i...). La felicitat no és aconseguir res: és alliberar-re, veure la Realitat tal com és, la veritat que sempre havia estat allà. Surts del cercle quan t'adones que el cercle no és res, que tu mateix no ets res per tu sol, i, per tant, que res del que poguessis aconseguir en aquest món no té absolutament cap substància.
El Sentit de la Vida a l'inici o al final... potser té a veure amb una certa concepció del temps, vés a saber.
divendres, 16 d’abril del 2010
"El Pontífex trenca el silenci i demana 'penitència' pels abusos"
El Periódico 16/04/2010
Hi ha un cert argument que a mi em sembla bastant clar: que accions tan aberrants com són els abusos sexuals a menors perpetrats des d'una posició d'autoritat (humana i... metafísica, suposo) siguin quelcom rellevant en el si d'una Institució de les característiques de l'Església diu alguna cosa, ha de dir alguna cosa, sobre la competència i genuïtat amb què la mateixa desenvolupa el seu treball.
No pretenc pas ser un coneixedor més que lleugerament superficial del cristianisme, així com de qualsevol altra religió. Amb tot, em sento capacitat, donada la seva evidència, per fer l'afirmació següent: la religió hauria de ser un dels àmbits de l'ésser humà de més genuïna i profunda comprensió racional. Sant Agustí diu: "creu per entendre". Preponderància de la fe, d'acord; però sense renunciar a la raó. És simplement una cristianització del tema plotinià: com arribar a allò inefable? Sant Tomàs concep "demostracions" de l'existència de Déu. En el fons, el que demostra és la compatibilitat entre Déu (que és, de fet, totalment indemostrable) i Raó.
Perquè és cert: si la Realitat és inefable, si la veritat última és ininteligible des d'un punt de vista humà... és clar, s'acaba en l'absurd. En el mite. L'intent de dir allò que no es pot dir ha d'acabar no dient res de res. I aquí es produeix, al meu entendre, el fil de la navalla: trascendir el racional sense caure en l'irracional.
Tot això hi és, no en dubto, en el catolicisme. I seria una empresa realment encomiable... si tingués alguna efectivitat! A l'hora de la veritat, les evidències apunten en sentit contrari. Aquest crític "fil de la navalla" es deixa enrera, i molt enrera. Què queda? Doncs, com he dit, l'absurd: l'absurd més despullat i perillós. Qui pretengui dir que conceptes com la Trinitat, Adam i Eva, la resurrecció, la immaculada concepció, etc., són ells mateixos significatius (com ho podria ser, per exemple, una teoria científica), no ha entès res de res. Tot això és buit: la religió acaba, en el millor dels casos, en un seguit de moralines per a les masses. L'Església esdevé, segurament, l'empresa menys rendible del món... considerant una comptabilitat "espiritual", si em permeteu dir-ho així. El seu fracàs és total. Però el pitjor és que, lluny de reconèixer-ho, adopta la postura més essencialment capitalista, bèlica, materialista, de què és capaç.
(seguirà)
El Periódico 16/04/2010
Hi ha un cert argument que a mi em sembla bastant clar: que accions tan aberrants com són els abusos sexuals a menors perpetrats des d'una posició d'autoritat (humana i... metafísica, suposo) siguin quelcom rellevant en el si d'una Institució de les característiques de l'Església diu alguna cosa, ha de dir alguna cosa, sobre la competència i genuïtat amb què la mateixa desenvolupa el seu treball.
No pretenc pas ser un coneixedor més que lleugerament superficial del cristianisme, així com de qualsevol altra religió. Amb tot, em sento capacitat, donada la seva evidència, per fer l'afirmació següent: la religió hauria de ser un dels àmbits de l'ésser humà de més genuïna i profunda comprensió racional. Sant Agustí diu: "creu per entendre". Preponderància de la fe, d'acord; però sense renunciar a la raó. És simplement una cristianització del tema plotinià: com arribar a allò inefable? Sant Tomàs concep "demostracions" de l'existència de Déu. En el fons, el que demostra és la compatibilitat entre Déu (que és, de fet, totalment indemostrable) i Raó.
Perquè és cert: si la Realitat és inefable, si la veritat última és ininteligible des d'un punt de vista humà... és clar, s'acaba en l'absurd. En el mite. L'intent de dir allò que no es pot dir ha d'acabar no dient res de res. I aquí es produeix, al meu entendre, el fil de la navalla: trascendir el racional sense caure en l'irracional.
Tot això hi és, no en dubto, en el catolicisme. I seria una empresa realment encomiable... si tingués alguna efectivitat! A l'hora de la veritat, les evidències apunten en sentit contrari. Aquest crític "fil de la navalla" es deixa enrera, i molt enrera. Què queda? Doncs, com he dit, l'absurd: l'absurd més despullat i perillós. Qui pretengui dir que conceptes com la Trinitat, Adam i Eva, la resurrecció, la immaculada concepció, etc., són ells mateixos significatius (com ho podria ser, per exemple, una teoria científica), no ha entès res de res. Tot això és buit: la religió acaba, en el millor dels casos, en un seguit de moralines per a les masses. L'Església esdevé, segurament, l'empresa menys rendible del món... considerant una comptabilitat "espiritual", si em permeteu dir-ho així. El seu fracàs és total. Però el pitjor és que, lluny de reconèixer-ho, adopta la postura més essencialment capitalista, bèlica, materialista, de què és capaç.
(seguirà)
dimarts, 13 d’abril del 2010
Potser això és la Filosofia: allò que posa en explícit els nostres fonamentalismes com a tals fonamentalismes. Aquesta paraula és molt forta... miraré de justificar el seu ús.
Formularé dues premisses bàsiques:
(1) Els filòsofs han tingut els mateixos interessos i els mateixos dubtes que pot tenir qualsevol ésser humà.
(2) Els filòsofs no són més tontos i/o incompetents que la resta d'investigadors en les diferents disciplines del saber humà.
Reformularé la (1) a una forma més aplicada:
(1') Tots els problemes humans "es poden reduir" o "en últim terme remeten" als conceptes fonamentals que han estat objecte de la Filosofia des dels seus orígens (justícia, veritat, valors, ...).
De (1') i (2) es dedueix: sempre s'hauria d'acabar preguntant a un filòsof. Però és evident que no es fa. Per què? Home doncs, per començar, perquè no ens solucionarien res. La Filosofia "no fa" res: no fa política, ni economia, ni té l'última paraula en el que és bo i el que és dolent. No és una epistéme 1.
Llavors... per què nassos serveix? Doncs potser: per fer callar. Per fer-nos adonar que no tenim ni idea de què parlem: ni polítics ni periodistes ni gent del carrer ni ningú. No hi ha cap convicció o creença que no pugui ser qüestionada fins a desintegrar-la, és a dir, fins a fer-la aparèixer com a tal convicció o creença.
Clar que això també implicaria que la major part de la Història de la Filosofia posterior a Sòcrates s'hauria pogut estalviar si l'home hagués estat disposat a acceptar la seva ignorància. Però a Sòcrates el van matar. Voleu més prova del que estic dient? La "Veritat", dintre de les parets de les universitats. A peu del carrer és més detestada que les rates.
NOTES:
1 Cap de les paraules del grec clàssic que traduïm per saber no tenia en aquell temps un significat que no fos un saber pràctic, aplicat, que feia : "saber" era "saber heure-se-les amb tal i tal cosa". El saber purament enunciatiu o tètic no apareixeria, o començaria a fer-ho, fins l'helenisme. Veure F. Martínez Marzoa, Historia de la Filosofía I, Ed. ISTMO
dilluns, 12 d’abril del 2010
A través d'una notícia científica del Periódico de Catalunya (un nou atemptat del periodisme al rigor científic, en sèrio, patètic) he sabut de la recerca que s'està desenvolupant a la universitat de les Illes Balears sobre "Art i cervell". Res massa espectacular pel que he entès (a l'espera d'aprofundir més). Aquí hi ha una nota una mica més digna que la vulgar apareguda al diari català:
http://www.elcultural.es/version_papel/CIENCIA/9447/La_Belleza_una_dimension_cerebral
(sí, sí, "El Mundo", és el que he trobat en una primera cerca bàsica googleiana)
Cela (Camilo José Cela-Conde), director de l'equip experimental, és filòsof i fill del premi Nobel. Com podeu suposar, aquestes coses van molt amb el meu pensament (el rollo ciència i humanitats i tot això). A la vegada em provoquen una reflexió:
"La Belleza, una dimensión cerebral". Aquest títol conté d'alguna forma el gran perill a què està exposada la cultura a la nostra societat, a saber: empassar-se el "mite de la ciència". No cal dir que, en aquesta expressió, no utilitzo pas "mite" com a qualificatiu o adjectiu de "ciència"; precisament, "mite" és que el queda fora de "ciència", és una construcció aliena a ella mateixa - a vegades perpetrada, això sí, des de dins de la seva pròpia institució.
En què consisteix el "mite de la ciència"? Vindria a ser: la ciència d'avui en dia és autosuficient per a la recerca de la "Veritat". Per què és "mite"? Doncs perquè és una pretesa veritat "científica" que tanmateix no té cap fonament científic; en tot cas és una "plausibilitat", una porta oberta, una hipòtesi que ningú sap molt bé com formular. I per què ho considero "perillós"? Doncs per tot el que deixa enrera, tot el que estem disposats a oblidar, que es redueix en últim terme a "qui som".
L'art NO ÉS una dimensió cerebral! No és reductible a la matèria! Això no vol dir que sigui separable de la matèria, evidentment; hauríem de dir: "L'art TÉ una dimensió cerebral". Aquesta dimensió pot i ha d'ésser estudiada i investigada, i no ens ha de sorprendre que trobem coherències entre els resultats de mesures electromagnètiques (i una certa interpretació d'elles) i l'experiència humana directa. Amb el que no estic d'acord, i, de fet, ho faig seguint els preceptes de la mateixa ciència, és en fer hipòtesis precipitades que són fruit, com sempre, de la separació i incomprensió mútua entre l'anàlisi quantitativa i rigorosa de la Realitat (ciència) i la seva experiència humana irreductible (humanitats o lletres o com en vulgueu dir).
http://www.elcultural.es/version_papel/CIENCIA/9447/La_Belleza_una_dimension_cerebral
(sí, sí, "El Mundo", és el que he trobat en una primera cerca bàsica googleiana)
Cela (Camilo José Cela-Conde), director de l'equip experimental, és filòsof i fill del premi Nobel. Com podeu suposar, aquestes coses van molt amb el meu pensament (el rollo ciència i humanitats i tot això). A la vegada em provoquen una reflexió:
"La Belleza, una dimensión cerebral". Aquest títol conté d'alguna forma el gran perill a què està exposada la cultura a la nostra societat, a saber: empassar-se el "mite de la ciència". No cal dir que, en aquesta expressió, no utilitzo pas "mite" com a qualificatiu o adjectiu de "ciència"; precisament, "mite" és que el queda fora de "ciència", és una construcció aliena a ella mateixa - a vegades perpetrada, això sí, des de dins de la seva pròpia institució.
En què consisteix el "mite de la ciència"? Vindria a ser: la ciència d'avui en dia és autosuficient per a la recerca de la "Veritat". Per què és "mite"? Doncs perquè és una pretesa veritat "científica" que tanmateix no té cap fonament científic; en tot cas és una "plausibilitat", una porta oberta, una hipòtesi que ningú sap molt bé com formular. I per què ho considero "perillós"? Doncs per tot el que deixa enrera, tot el que estem disposats a oblidar, que es redueix en últim terme a "qui som".
L'art NO ÉS una dimensió cerebral! No és reductible a la matèria! Això no vol dir que sigui separable de la matèria, evidentment; hauríem de dir: "L'art TÉ una dimensió cerebral". Aquesta dimensió pot i ha d'ésser estudiada i investigada, i no ens ha de sorprendre que trobem coherències entre els resultats de mesures electromagnètiques (i una certa interpretació d'elles) i l'experiència humana directa. Amb el que no estic d'acord, i, de fet, ho faig seguint els preceptes de la mateixa ciència, és en fer hipòtesis precipitades que són fruit, com sempre, de la separació i incomprensió mútua entre l'anàlisi quantitativa i rigorosa de la Realitat (ciència) i la seva experiència humana irreductible (humanitats o lletres o com en vulgueu dir).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)