A través d'una notícia científica del Periódico de Catalunya (un nou atemptat del periodisme al rigor científic, en sèrio, patètic) he sabut de la recerca que s'està desenvolupant a la universitat de les Illes Balears sobre "Art i cervell". Res massa espectacular pel que he entès (a l'espera d'aprofundir més). Aquí hi ha una nota una mica més digna que la vulgar apareguda al diari català:
http://www.elcultural.es/version_papel/CIENCIA/9447/La_Belleza_una_dimension_cerebral
(sí, sí, "El Mundo", és el que he trobat en una primera cerca bàsica googleiana)
Cela (Camilo José Cela-Conde), director de l'equip experimental, és filòsof i fill del premi Nobel. Com podeu suposar, aquestes coses van molt amb el meu pensament (el rollo ciència i humanitats i tot això). A la vegada em provoquen una reflexió:
"La Belleza, una dimensión cerebral". Aquest títol conté d'alguna forma el gran perill a què està exposada la cultura a la nostra societat, a saber: empassar-se el "mite de la ciència". No cal dir que, en aquesta expressió, no utilitzo pas "mite" com a qualificatiu o adjectiu de "ciència"; precisament, "mite" és que el queda fora de "ciència", és una construcció aliena a ella mateixa - a vegades perpetrada, això sí, des de dins de la seva pròpia institució.
En què consisteix el "mite de la ciència"? Vindria a ser: la ciència d'avui en dia és autosuficient per a la recerca de la "Veritat". Per què és "mite"? Doncs perquè és una pretesa veritat "científica" que tanmateix no té cap fonament científic; en tot cas és una "plausibilitat", una porta oberta, una hipòtesi que ningú sap molt bé com formular. I per què ho considero "perillós"? Doncs per tot el que deixa enrera, tot el que estem disposats a oblidar, que es redueix en últim terme a "qui som".
L'art NO ÉS una dimensió cerebral! No és reductible a la matèria! Això no vol dir que sigui separable de la matèria, evidentment; hauríem de dir: "L'art TÉ una dimensió cerebral". Aquesta dimensió pot i ha d'ésser estudiada i investigada, i no ens ha de sorprendre que trobem coherències entre els resultats de mesures electromagnètiques (i una certa interpretació d'elles) i l'experiència humana directa. Amb el que no estic d'acord, i, de fet, ho faig seguint els preceptes de la mateixa ciència, és en fer hipòtesis precipitades que són fruit, com sempre, de la separació i incomprensió mútua entre l'anàlisi quantitativa i rigorosa de la Realitat (ciència) i la seva experiència humana irreductible (humanitats o lletres o com en vulgueu dir).
Hola. No cal dir que això és simplement una prova sense cap pretensió, en principi, de continuïtat o seriositat. Agrairé qualsevol comentari. Johan.
ResponEliminaHola senyor Johan. Primer comentari que li faig: m'hagués agradat més com a títol del blog el primer que vam convenir 'Lògica · Matèria · Esperit i Receptes de Cuina ràpida'
ResponEliminaEl mite al que es refereix té un nom, sinó l'he entès malament, es diu 'cientisme'
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0090460&BATE=cientisme . Molts n'han parlat i criticat, no vull fer referències erudites que quedarien ridícules al costat de les dots sapiencials del bloguer.
He de reconèixer que llegir, després d'una llarda temporada en quarentena, una nova prova de la cultura periodística (què collons és, de totes maneres, una 'dimensió cerebral'?), m'ha fet una mica més conscient de la meves raons d'higièniques.
Aquest experiment de la notícia és realment digne d'un dels personatges d'aquella novel·la de Flaubert (perdó) 'Bouvard i Pécuchet', lectura que sempre recomano a tothom.
La neuroimatge, que diria el gran doctor Kimikus, no ilumina les nostres vides!, és cert. Però el problema és que no he pogut ni treure una conclusió de quina era la "hipòtesi" del experiment, l'hi dic seriosament. I en quan a les seves conclusions, li diré que vostè és el gran doctor Faustus (perdó), un rebel en 'El Món Feliç' (perdó)
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaBé, ja se sap que els diaris no són revistes científiques... ;-)
ResponEliminaEn ciència, tot ha d'estar ben definit, només s'accepten especulacions mínimes, suportades per suficient evidència empírica, acompanyades de les seves limitacions...
Un dia vaig llegir per algun racó de la xarxa una actualització de la navalla d'Occam: "D'entre les explicacions que es donen a un esdeveniment, la més probablement certa no és la més simple, sinó la més avorrida".
Amb el corol·lari: "Però la gent no es creurà ni l'explicació més simple ni la més avorrida. Sinó la més conspiracionista".
Sr. Nicolau:
ResponEliminaAgrarixo enormement el seu comentari. La part de la que més dubtava després d'haver escrit l'entrada era "L'art no és una dimensió cerebral!", que alhora contenia, per mi, el més important del missatge que pretenia comunicar. Vaig pensar "ja ho entendran?", o, fins i tot, "no m'hauré passat?", ja que tenia la impressió que es podria despendre de la sentència mencionada alguna idea estranya, com que jo pensés que "hi ha alguna cosa no-material implicada en el procés de reconeixement de la bellesa o l'art". Entenc que els meus temors no s'han acomplert.
Només aclarir que l'experiment en si no és ni el primer ni el segon objectiu de la meva crítica; sí que ho és, en efecte, una vegada més, el periodisme quan toca temes científics.
Gràcies
Quim:
ResponEliminaD'acord amb "els diaris no són revistes científiques". El problema és que ningú m'assegura que tractin amb més rigor altres temes, com la política o l'economia etc., en els que és molt més fàcil fer passar gat per llebre, és a dir, no hi ha un criteri tan clar per distingir les barbaritats com en ciència.
Molt bona la navalla d'Occam actualitzada jeje
Salut
Joan