Aquest és el missatge que acabo d'enviar al meu professor de "Història de la filosofia antiga":
La Filosofía, desde mi punto de vista, es, a la vez, mucho más exigente y mucho más permisiva que la Ciencia. Es mucho más permisiva, en cuanto que nadie le exige "resultados", nadie le exige contrastabilidad. Absolutamente todo científico está encadenado a "contrastación con los datos empíricos"; las teorías científicas no se "valoran": o funcionan o no funcionan. Ningún científico ha ganado nunca el Nobel por una teoría "hermosa". En Filosofía, en cambio, ¿cuántos autores célebres, por ejemplo en el campo de la Ética, han pasado a la posteridad por los avances concretos que han aportado sus teorías? No digo "ninguno", pero sí, al menos, "no todos".
Pero quedarse aquí, en la mera crítica nihilista, sería por supuesto no entender o simplemente intuir lo que la Filosofía representa o puede contener. No pienso dar una nueva opinión sobre la "utilidad" de la Filosofía (suficiente hemos divagado ya aquí...). Sólo diré: la Filosofía, no es que sea "útil", es que es "irrenunciable". La misma argumentación contra la Filosofía ya sería filosófica. Así lo veo yo. Resumiendo: podemos alcanzar lo más alto - acaso mucho más alto que la Ciencia. Pero el precio a pagar también es alto. Por ejemplo: que todo un profesor de Universidad tenga que aguantar la desfachatez, la arrogancia, la desvergüenza, de que un vulgar e insolente alumno de primero le diga: "¡Esto de que es tautológico decir que el lógos es la razón me lo tendrá que demostrar, porque yo no lo veo así!"
¿Sabéis lo que le diría un profesor a un alumno que, en primero de Física, le gritara "¡Señor, no me creo las leyes de Newton!"? Pues le diría, obviamente, "¡Pues vete a estudiar filosofía!" Esto es lo que quiero decir.
dilluns, 28 de juny del 2010
dimarts, 22 de juny del 2010
És en l'home el misteri...
1
Aquests van ser els darrers mots -si exceptuem la propina- que Lluís Soler pronunciava el passat diumenge al teatre Grec, en el recital-muntatge de l'Odissea que es va organitzar pel festival d'enguany. Dic "recital" perquè les necessàries concessions a l'espectacle van ser suficientment prudents com per no arraconar l'autèntic protagonista de l'acte: la Odissea en la magna traducció de Carles Riba. I dic "muntatge" perquè, en efecte, d'alguna manera s'havia de fer passar una hora i mitja a la gent en un context en què un recital "pur" de poesia hauria estat un suïcidi - més tenint en compte el preu de l'entrada. L'acompanyament musical va ser deliciós - amb theremin inclòs! Lluís Soler fent més d'actor que de rapsoda (o sigui, més d'Ulisses que d'Homer) i amb algunes frases intercalades del pròleg del mateix Carles Riba a la seva traducció - com ara la frase que encapçala aquest paràgraf.
2
Que aquest és un blog de connexions insòlites (i segurament absurdes) no és cap secret. La veritat és que el que m'ha motivat a escriure aquesta entrada no ha estat pas fer una "crítica" d'un espectacle cultural - res més lluny de la meva intenció i de les meves possibilitats! -, sinó una modesta reflexió a l'entorn de la frase del títol d'aquesta entrada. Quina gran veritat! Que fàcil que seria entendre el món si no fos per l'home.
L'origen de l'home és un misteri, però en l'home hi ha l'origen del misteri; un misteri que la racionalitat moderna no veu perquè simplement pretén anar per la via fàcil: apartar l'home del món - o, en tot cas, convertir-lo en quelcom manejable, si pot ser, quantitativament o, encara pitjor, estadísticament. Què és la ciència moderna sinó un "apartar l'home del mig", un "fer càlculs sobre paper i dins d'ordinadors perquè no ens fiem del que passa al nostre cap"? Jo ja he sentit rumors sobre intencions de fer desaparèixer l'assignatura de Filosofia de l'educació general.
3
Acceptem per un moment la següent interpretació històrico-filosòfica sobre l'inici de la filosofia occidental:1
La idea del "pas del mite al logos" és falsa. Entre altres coses perquè les paraules gregues mythos i logos eren altament sinònimes. Més significatiu segurament va ser el pas, evidentment molt posterior, de logos a ratio. Però això no va ser efecte d'un avenç filòsofic, sinó més aviat d'una traducció-interpretació. No és que els primers filòsofs deixessin de creure en els mites i comencessin a pensar racionalment. El que va passar, segons aquesta interpretació, és que van voler descobrir què passava en el mite-logos, què ocorria en el dir que pot traduir aquests dos mots grecs. No varen oblidar el mite, sinó que el van objectivar, en van fer objecte d'investigació. És a dir: tot al contrari que deixar de creure en els déus. Es van abocar al misteri.
4
És que podem dir, en rigor, que allò que explica l'Odissea no va ocórrer de veritat? No, evidentment, la nostra visió il·lustrada ens torna escèptics vers allò que anomenem una "interpretació literal". I tampoc podem dir que passés de veritat, que l'Odissea sigui 100% històrica. Però... és que, a ulls d'un filòsof (entès en sentit general, és a dir, qualsevol persona que s'interroga sobre el món), la ciència moderna, de la que no té ni idea, no pot ser tractada com un altre mythos a la manera dels primers filòsofs? És que no pot fer-ne objecte de qüestionament? Que potser "tot està fet d'àtoms (o de quarks i leptons) " no és una afirmació tan acceptada avui en dia com "el teu destí depèn de la voluntat dels déus" ho era en l'antiguitat? És en l'home el misteri, encara que només sigui perquè és l'home qui pregunta - si li deixen...2
5
NOTES
1 Ja sé que em faig pesat amb aquest tio, però com sempre cfr, F. Marzoa, "Historia de la Filosofía I", Ed. ISTMO
2 Una nota aclaridora és obligada: entegui's que no estic dient una cosa com "la ciència és un mite més, ens fan creure el que volen". No. La ciència és una construcció monumental, necessària, que ens ensenya a pensar, profundament humana i jo afegiria humanista. ¡Hem de creure en la ciència i se l'ha d'ensenyar amb rigor! El que vull dir seria més aviat: Per més que un estudïi, per més fe que posi en la ciència... les preguntes fonamentals romanen, i amb elles el misteri - el misteri que, això no obstant, és allò que, de fet, pot experimentar tot home quan s'encara amb el món.
"És en l'home el misteri!"
Aquests van ser els darrers mots -si exceptuem la propina- que Lluís Soler pronunciava el passat diumenge al teatre Grec, en el recital-muntatge de l'Odissea que es va organitzar pel festival d'enguany. Dic "recital" perquè les necessàries concessions a l'espectacle van ser suficientment prudents com per no arraconar l'autèntic protagonista de l'acte: la Odissea en la magna traducció de Carles Riba. I dic "muntatge" perquè, en efecte, d'alguna manera s'havia de fer passar una hora i mitja a la gent en un context en què un recital "pur" de poesia hauria estat un suïcidi - més tenint en compte el preu de l'entrada. L'acompanyament musical va ser deliciós - amb theremin inclòs! Lluís Soler fent més d'actor que de rapsoda (o sigui, més d'Ulisses que d'Homer) i amb algunes frases intercalades del pròleg del mateix Carles Riba a la seva traducció - com ara la frase que encapçala aquest paràgraf.
2
Que aquest és un blog de connexions insòlites (i segurament absurdes) no és cap secret. La veritat és que el que m'ha motivat a escriure aquesta entrada no ha estat pas fer una "crítica" d'un espectacle cultural - res més lluny de la meva intenció i de les meves possibilitats! -, sinó una modesta reflexió a l'entorn de la frase del títol d'aquesta entrada. Quina gran veritat! Que fàcil que seria entendre el món si no fos per l'home.
L'origen de l'home és un misteri, però en l'home hi ha l'origen del misteri; un misteri que la racionalitat moderna no veu perquè simplement pretén anar per la via fàcil: apartar l'home del món - o, en tot cas, convertir-lo en quelcom manejable, si pot ser, quantitativament o, encara pitjor, estadísticament. Què és la ciència moderna sinó un "apartar l'home del mig", un "fer càlculs sobre paper i dins d'ordinadors perquè no ens fiem del que passa al nostre cap"? Jo ja he sentit rumors sobre intencions de fer desaparèixer l'assignatura de Filosofia de l'educació general.
3
Acceptem per un moment la següent interpretació històrico-filosòfica sobre l'inici de la filosofia occidental:1
La idea del "pas del mite al logos" és falsa. Entre altres coses perquè les paraules gregues mythos i logos eren altament sinònimes. Més significatiu segurament va ser el pas, evidentment molt posterior, de logos a ratio. Però això no va ser efecte d'un avenç filòsofic, sinó més aviat d'una traducció-interpretació. No és que els primers filòsofs deixessin de creure en els mites i comencessin a pensar racionalment. El que va passar, segons aquesta interpretació, és que van voler descobrir què passava en el mite-logos, què ocorria en el dir que pot traduir aquests dos mots grecs. No varen oblidar el mite, sinó que el van objectivar, en van fer objecte d'investigació. És a dir: tot al contrari que deixar de creure en els déus. Es van abocar al misteri.
4
És que podem dir, en rigor, que allò que explica l'Odissea no va ocórrer de veritat? No, evidentment, la nostra visió il·lustrada ens torna escèptics vers allò que anomenem una "interpretació literal". I tampoc podem dir que passés de veritat, que l'Odissea sigui 100% històrica. Però... és que, a ulls d'un filòsof (entès en sentit general, és a dir, qualsevol persona que s'interroga sobre el món), la ciència moderna, de la que no té ni idea, no pot ser tractada com un altre mythos a la manera dels primers filòsofs? És que no pot fer-ne objecte de qüestionament? Que potser "tot està fet d'àtoms (o de quarks i leptons) " no és una afirmació tan acceptada avui en dia com "el teu destí depèn de la voluntat dels déus" ho era en l'antiguitat? És en l'home el misteri, encara que només sigui perquè és l'home qui pregunta - si li deixen...2
5
"És en l'home el misteri, no en l'obra d'art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d'actual. Traduir, així mirat, ¿fóra res més que llegir assajant una forma a la personal interpretació? I el qui bonament llegeix, si llegeix bé, ¿què fa sinó traduir per a ell - més provisionalment encara?"
NOTES
1 Ja sé que em faig pesat amb aquest tio, però com sempre cfr, F. Marzoa, "Historia de la Filosofía I", Ed. ISTMO
2 Una nota aclaridora és obligada: entegui's que no estic dient una cosa com "la ciència és un mite més, ens fan creure el que volen". No. La ciència és una construcció monumental, necessària, que ens ensenya a pensar, profundament humana i jo afegiria humanista. ¡Hem de creure en la ciència i se l'ha d'ensenyar amb rigor! El que vull dir seria més aviat: Per més que un estudïi, per més fe que posi en la ciència... les preguntes fonamentals romanen, i amb elles el misteri - el misteri que, això no obstant, és allò que, de fet, pot experimentar tot home quan s'encara amb el món.
dijous, 17 de juny del 2010
Enigma per a l'enorme audiència que té aquest blog
"Enseñar a vivir sin certeza, y sin embargo no dejarse paralizar por la duda, es acaso el servicio más importante que aún puede rendir la filosofía a aquéllos que se dedican a su estudio"
De qui és la cita?
a) José Ortega y Gasset
b) Jean-Paul Sartre
c) Arthur Schopenhauer
d) Bertrand Russell
Ràpid, feu les apostes! El guanyador serà recompensat amb un exemplar del llibre "Ser, Pensar i Fer una truita de patates" (encara no escrit)
divendres, 4 de juny del 2010
Coneixements científics en filosofia
1
2
3
Fa falta haver estudiat una mica per saber que la Relativitat Especial (i, de pas, la General, però això ja ens portaria massa lluny) és tot el contrari d'una teoria de "relacions de relacions" i que no hi hagi una realitat absolutament objectiva i consistent. La objectivitat de la Realitat és una hipòtesi no de la Relativitat, sinó de TOTA la ciència moderna. Però és que, quan parlem de la Relativitat, aquesta objectivitat no és només una hipòtesi addicional "desitjable" (encara que a vegades problemàtica, com en la Mecànica Quàntica), sinó que és el nucli de la teoria en si! El que és relatiu són les observacions que nosaltres, com a mers subjectes tridimensionals, fem de la Realitat; i tenim la sensació de relativitat precisament perquè no podem -ni podrem mai- mesurar la Realitat que (sempre dins d'aquesta teoria particular físico-matemàtica) rau subjacent a tots els fenòmens: l'espai-temps 4-dimensional i les línies de món, que no són meres "trajectòries" observables. En altres paraules, la Relativitat és tot el contrari a una falta de consistència o relativització del coneixement!, i no té absolutament res a veure, o en tot cas faria falta un bon treball hermenèutic per relacionar-ho, amb la adualitat (advaita) del Vedanta hindú (que és el context en què escriu Consuelo Martín).
Una altra cosa és que la Relativitat, com qualsevol altra teoria científica (que jo sàpiga), no hagi trobat ni de lluny cap consistència "definitiva". Nosaltres, humans intel·ligents, ens la "creiem", però hem de ser conscients que fer-ho no s'escapa del "anar a contracorrent" del que ja he parlat respecte la recerca de la Veritat.
4
El fet que la Terra pogués no ser el centre de l'Univers segur que preocupava més als escolàstics cristians que a Aristòtil (més que res perquè ells concebien tal possibilitat, que ja havia estat formulada per Aristarc3). El pensament d'aquest monstre de la Filosofia és de tot menys simple i fàcil d'interpretar, i és un tema infinitament més interessant -en la meva opinió- que molta de la filosofia posterior. ARA BÉ, pretendre defensar que Aristòtil no tenia una visió del cosmos totalment equivocada, comparant-la amb la científica moderna, és anar massa lluny. És cert que avui sabem que l'Univers no és ni heliocèntric ni geocèntric, simplement perquè -diguem-ho aixi- és a-cèntric; no té centre (l'explicació de Marzoa és essencialment exacta - encara que la seva intenció un xic il·legítima). Aquesta és l'essència del principi de relativitat, que començà a intuir Galileu, formulà precisament Newton i generalitzà Einstein. Doncs bé, precisament AIXÒ és el que és impossible que Aristòtil sabés.
5
La verdadera fecunditat entre Ciència i Filosofia no serà mai una realitat si es limita a un "pica-pica" d'aquí i allà, depenent del que a un li interessi i la interpretació que faci.
NOTES
1 Consuelo Martín, "La Advaita. Trascendencia del conocer...", consultar aquí
2 F. Martínez Marzoa,Historia de la Filosofía I, Ed. ISTMO
3 Cfr.per exemple J. Mosterín, Historia del Pensamiento. Helenismo, Alianza Ed.
"La realidad conocida, la empírica y conceptual es relativa ¿quien lo duda ya? Pero eso no significa, como puede parecer, que haya relación entre realidades en sí. Todo es relativo quiere decir, según constatación de la nueva física, que no hay más que relaciones sin entidades reales que relacionar (...) Todo es relación de relaciones diremos con los físicos actuales. ¿Donde está la realidad última originaria y fundamentante? Por la teoría de la relatividad desde Einstein hemos de aceptar que solo podemos captar relaciones al conocer. Desde las conclusiones de la física cuántica sabemos ya que sólo observamos probabilidades en ese tipo de conocimiento." 1
2
[en el capítol sobre Aristòtil] "Obsérvese que tomar la tierra como punto fijo no es ningún "error" material. Nosotros lo hacemos así, pero precisamente nosotros admitimos que tomar como punto fijo esto o aquello es una cuestión de mayor o menor sencillez y que, si dentro del sistema solar tomamos como punto fijo el sol, es porque de esta manera resultan trayectorias más sencillas para los planetas."2
3
Fa falta haver estudiat una mica per saber que la Relativitat Especial (i, de pas, la General, però això ja ens portaria massa lluny) és tot el contrari d'una teoria de "relacions de relacions" i que no hi hagi una realitat absolutament objectiva i consistent. La objectivitat de la Realitat és una hipòtesi no de la Relativitat, sinó de TOTA la ciència moderna. Però és que, quan parlem de la Relativitat, aquesta objectivitat no és només una hipòtesi addicional "desitjable" (encara que a vegades problemàtica, com en la Mecànica Quàntica), sinó que és el nucli de la teoria en si! El que és relatiu són les observacions que nosaltres, com a mers subjectes tridimensionals, fem de la Realitat; i tenim la sensació de relativitat precisament perquè no podem -ni podrem mai- mesurar la Realitat que (sempre dins d'aquesta teoria particular físico-matemàtica) rau subjacent a tots els fenòmens: l'espai-temps 4-dimensional i les línies de món, que no són meres "trajectòries" observables. En altres paraules, la Relativitat és tot el contrari a una falta de consistència o relativització del coneixement!, i no té absolutament res a veure, o en tot cas faria falta un bon treball hermenèutic per relacionar-ho, amb la adualitat (advaita) del Vedanta hindú (que és el context en què escriu Consuelo Martín).
Una altra cosa és que la Relativitat, com qualsevol altra teoria científica (que jo sàpiga), no hagi trobat ni de lluny cap consistència "definitiva". Nosaltres, humans intel·ligents, ens la "creiem", però hem de ser conscients que fer-ho no s'escapa del "anar a contracorrent" del que ja he parlat respecte la recerca de la Veritat.
4
El fet que la Terra pogués no ser el centre de l'Univers segur que preocupava més als escolàstics cristians que a Aristòtil (més que res perquè ells concebien tal possibilitat, que ja havia estat formulada per Aristarc3). El pensament d'aquest monstre de la Filosofia és de tot menys simple i fàcil d'interpretar, i és un tema infinitament més interessant -en la meva opinió- que molta de la filosofia posterior. ARA BÉ, pretendre defensar que Aristòtil no tenia una visió del cosmos totalment equivocada, comparant-la amb la científica moderna, és anar massa lluny. És cert que avui sabem que l'Univers no és ni heliocèntric ni geocèntric, simplement perquè -diguem-ho aixi- és a-cèntric; no té centre (l'explicació de Marzoa és essencialment exacta - encara que la seva intenció un xic il·legítima). Aquesta és l'essència del principi de relativitat, que començà a intuir Galileu, formulà precisament Newton i generalitzà Einstein. Doncs bé, precisament AIXÒ és el que és impossible que Aristòtil sabés.
5
La verdadera fecunditat entre Ciència i Filosofia no serà mai una realitat si es limita a un "pica-pica" d'aquí i allà, depenent del que a un li interessi i la interpretació que faci.
NOTES
1 Consuelo Martín, "La Advaita. Trascendencia del conocer...", consultar aquí
2 F. Martínez Marzoa,Historia de la Filosofía I, Ed. ISTMO
3 Cfr.per exemple J. Mosterín, Historia del Pensamiento. Helenismo, Alianza Ed.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)