Mosterín

He trobat aquesta entrevista:

http://www.solomirar.com/?p=984

"La actual organización política del mundo en Estados nacionales soberanos e independientes es completamente obsoleta, despilfarra los recursos y no fomenta la paz, el bienestar y la libertad de los individuos. El desarrollo global y libre de Internet nos ofrece un modelo mucho más atractivo y con más futuro."

"La intelectualidad nunca ha influido gran cosa en el poder. Y no hay que hacerse excesivas ilusiones sobre la democracia. Los políticos democráticos son tan ramplones, mediocres y corruptos como los dictatoriales."

Dóna gust veure reflexades de forma tan precisa les teves opinions en les d'algú que es guanya la vida i té ta gran reconeixement en això de "pensar" com aquest lògic espanyol. Bé, potser m'hauria de convèncer encara d'aquesta confiança ilimitada en Internet (com a eina, ok. Com a "model", no, gràcies).

Nova entrada interactiva! - Problema fonamental en Ètica

Aquest cop es tracta d'una enquesta, no hi ha resposta correcta o incorrecta; es tracta de recollir opinions.

Llegir aquest fragment de Javier Muguerza i contestar la pregunta:

"Sin libertad, sencillamente, no cabe hablar de sujetos morales. Cuando hablamos de alguien en tercera persona, siempre podríamos concederle lo que yo llamaría el "beneficio de la causalidad", esto es, explicarnos su conducta como el efecto de una causa o una serie de causas [...]. Y, sobre esta base, podríamos incluso llegar a decir que en ciertos casos que Fulano, después de todo, "no pudo actuar de otro modo que como lo hizo". Pero nunca podríamos decir tal cosa de nosotros mismos en primera persona sin incurrir en esa trampa mortal que Sartre dio en llamar la "mala fe". Decir "no pude actuar de otra manera que como lo hice" no sería sino una forma, y una forma tramposa, de eludir mi responsabilidad moral."

Resumint, el tema de la impossibilitat d'eludir la pròpia responsabilitat alegant causes "externes", ja que això seria admetre quelcom palesament fals: que no ets lliure. Tu ets l'últim responsable de les teves decisions. Dir el contrari és negar-te com a ésser humà, és convertir-te en cosa.

Amb quina de les següents postures esteu més d'acord?:

a) Totalment d'acord amb l'argument.

b) Aquest argument conté una fal·làcia: Un judici objectiu i lògic no pot diferenciar entre el meu jo i el "jo" de qualsevol altre (a qui sí que està d'acord en atorgar aquest "benefici de la causalitat") sense caure en un subjectivisme radical que invalida l'argument. Aquesta demostració no demostra res, és pura emotivitat, sentimentalisme o subjectivitat.

c) Qualsevol que sàpiga una mica de neurociència moderna sap que tot apunta a que aquesta responsabilitat és una pura il·lusió: coses com l'anul·lació de la funció de reconeixement de responsabilitat moral quan hi ha lesions en certes parts del cervell; el provat paper de processos inconscients en la presa de certes decisions; el dubte sobre l'existència mateixa d'un "jo" permanent real (per més inabastable o "trascendental" que sigui); el -encara poc clar- condicionant genètic; ...

d) La qüestió no és la validesa lògica o filosòfica de l'argument. L'important no és el problema de la llibertat humana, de la capacitat de decisió o del cervell; no parlem pas de metafísica ni de lògica ni de biologia sinó de moral. És a dir, no sabem si l'argument és vàlid per se, però no ens queda altre remei que actuar com si ho fos, de vàlid.

Afenyeu-vos nois, aquest cop hi haurà regal segur per a totes les respostes! (clar que, que jo compleixi o no la meva promesa dependrà de la meva pròpia opinió sobre la qüestió formulada jejeje...)

Generació Ni-Ni – “Busca sort i caga’t en Déu!”

Aristòtil, amb la seva indefensable defensa de l'esclavitud, posa de rellevància, no obstant, una cosa important: la incompatibilitat entre la necessitat de l'home de treballar per sobreviure, i la verdadera naturalesa d'aquest home, que no està fet per treballar sinó per ser feliç, essent la recerca de la saviesa el graó més alt possible d'aquesta felicitat. Tal idea (no la de l'esclavitud, òbviament, sinó la de la realització de l'home no precisament a través del treball) serà compartida ni més ni menys que per un altre dels filòsofs més respectats, encara que encara no tant com el vell estagirita: Bertrand Russell, que a Elogio a la ociosidad diu que molts dels problemes actuals són deguts no a la vagància sinó tot al contrari: a l'excés de treball i als excessos que s'han comès a l'hora d'enaltir les suposades virtuts d'aquest. La consecució d'una societat més justa i feliç passava, per aquest monstre de la lògica, per aconseguir una jornada de 4 hores combinada amb una educació el suficientment consistent com per permetre a cada home trobar el seu camí per realitzar-se: pintar, fer poemes, dedicar-se a la satisfacció de les seves curiositats científiques, etc.



Que avui no avancem cap a aquest ideal és patent, i ho és per 2 costats: per una banda, el treball cada vegada és més estressant, més quantitat d'hores, més desagradable, més ineficient, més competitiu. Per l'altra, el temps d'oci és tot al contrari d'aquesta realització que no paren de demanar els filòsofs. Quan l'home mitjà d'avui surt de treballar, cansat i enfastiguejat, és que potser es posa a llegir, a estudiar, a crear, a pensar…? No. Es llança als passatemps més frívols que és capaç de vendre-li el sistema consumista com a premi pel seu esforç: oci made in USA o fet a imatge i semblança seva, o bé: a torrar-se a la platja, a emborratxar-se, a buscar satisfer els plaers més immediats – que demà serà un altre dia. En una paraula: això de l'oci és una mentida, quan sortim de treballar… seguim treballant! Com a consumidors, és clar: el sistema s'aprofita de nosaltres pels 2 costats – pel davant i pel… Heu anat recentment en un vol de Ryanair? És la mutació del "viatger" en "consumidor". Sembla un concurs (per no dir un sketch dels Monty Python): a veure quantes coses absurdes et poden vendre en un trajecte de 3 hores, des de cigarrets sense fum fins a butlletes de rasca-i-guanya, targetes de mòbil, entrades per Port Aventura,… Per tant: treballem tot el dia. L'únic moment realment nostre és quan dormim.



Se'm dirà, potser, irrealista o potser fins i tot demagog; jo diré: no és demagògia, és simple sentit comú contra un model que estem acceptant acríticament en nom de la suposada conquesta de la racionalitat que es vanagloria de ser la nostra civilització. Som la puta canya: prohibim els toros, prohibim el burka, exportem democràcia… I jo dic: no em creuré res, RES de tot això fins que no vegi ni que sigui un gram d'aquesta "racionalitat" portada a la pràctica per aconseguir un verdader benestar (o sigui: "estar-bé", i no "tenir de tot i tots els problemes resolts amb el mínim de preocupacions"). És potser racional que, davant la situació de paro, per dir-ho castissament, sigui tan difícil racionalitzar i repartir una mica el treball? Si a uns els en sobra i als altres els en falta, mira si és senzill! Però, espera, què dius? Repartir? Compartir? Però si aquí l'únic que compta és l'individu, què dius boig! Tot allò a què aspiris en aquesta vida ho hauràs d'aconseguir tot sol, ningú t'ajudarà, i encara vols que pensi en els altres? "Busca sort i caga't en Déu!" acostumava a dir el meu avi, amb la conseqüent escandalització de la meva àvia davant de tal exabrupte. Doncs bé: Això és tan patètic com destructiu i, sobretot, fals. Ningú, amb la Raó i la lògica en mà, ningú podrà acceptar que la societat no és, en primer lloc, comunitat, que aquí les coses s'han de fer entre tots, que si cadascú va per la seva banda no ens en sortirem. El més trist és que aquest no és el primer valor que ensenyem als nostres fills. Jo ho veig amb alguns alumnes, nanos tot just de 12 o 14 anys a qui els pares ja es preocupen de deixar ben clar que el que han de fer és esforçar-se i estudiar, però no per aprendre o "ser homes de bé", sinó perquè sense els aprovats que ha d'aconseguir sigui com sigui no seran res en aquesta vida, que és essencialment lluita de tots contra tots en què maricon l'últim (amb perdó pels maricons). En la vida cadascú ha de ser un superheroi contra les adversitats, que avui ja no són tant els "elements" com els "altres" que impedeixen la consecució del teu paradís terrenal. Clar, si resulta que no ets un superheroi, qualsevol altra qualitat que ajudi a fer-ho veure, com enganyar o no tenir escrúpols, serà ben-vista i ben-vinguda, tot sigui per no parar la maquinària. Fixeu-vos: el primer valor que ha de tenir una empresa no és la competència sinó la competitivitat, que és un eufemisme per dir: el teu objectiu com a empresa és aconseguir que l'altre s'ensorri.



Així com la mentida aquesta dels diners. Tanto tienes tanto vales… fins que ens adonem que hi ha gent que no té res de res, de manera que si aquí et compres una barra de pa per 50 cèntims i penses "50 cèntims que m'he guanyat amb el suor del meu front", això és fals: quanta gent ha de pagar amb la vida perquè aquesta barra et costi 50 cèntims? El valor els diners és destructiu, en primer lloc, per la seva artificialitat.



Demagògia o realisme? No ho sé. Seria possible, en termes econòmics, una societat més pròxima a aquell ideal filosòfic? Russell ja ho defensava fa una colla d'anys, i ho feia en virtut d'un fet: l'avenç tecnològic. El qual seria l'aplicació del que he dit més amunt: aplicar d'una vegada per totes la Raó al benestar. Perquè la contradicció, si més no, té una gran força de convicció: tenim una tecnologia que fa autèntics miracles, impensables per ningú fa poques dècades (si a Russell ja el convencia al seu temps, no vull pensar què opinaria ara). En canvi, la vida no tendeix precisament a ser més agradable, ans al contrari. Quina és la primera aplicació de tots aquests avenços tecnològics? El mercat, evidentment. Si una tecnologia arriba a la societat, és potser amb l'objectiu de fer-li la vida més fàcil? No: és perquè algú hi guanya calers. L'exemple més aterridor d'això són les farmacèutiques, verdaders mercaders de la vida de la gent. Per no parlar de la indústria armamentística, evidentment. Per tant, permeteu-me ara a mi l'exabrupte: QUE ES FOTIN PEL CUL EL MÒBIL QUE GRABA VÍDEOS, INTERNET WIFI, LES PANTALLES 3-D, I EL GPS fins que no s'apliquin racionalment.



Però anem al tema. Ara es parla de la "generació Ni-Ni" (expressió sortida, per cert, d'un atroç programa de televisió que per sort em sembla que ja ha desaparegut). Jo pregunto: aquesta generació, al negar-se a fer res (o això diuen: si ni estudies ni treballes, ja no fas res, no ets res, no vius), aquesta generació, dic, s'amaga de la Realitat o la veu més nítidament? Jo m'inclino per la segona opció.



Una cosa és clara: quan es parla de milions d'individus, de quelcom que afecta a tot un país, no es pot culpabilitzar individualment sense cometre una autèntica falàcia. Estadísticament parlant (aquí els sociòlegs ens podran tirar un cable), estic segur que és lícit prendre com a certa la següent hipòtesi de treball: una generació és estrictament igual a l'anterior o la posterior, a priori. Vull dir: som, en conjunt, fruit del nostre temps. O bé: els que ara redueixen a un no-res moral i existencial aquesta "generació Ni-Ni", si, en un experiment mental, els imaginéssim sotmesos a les mateixes circumstàncies, també donarien lloc a una generació Ni-Ni. Determinisme social? No, simplement "les nostres accions tenen conseqüències – i, en particular, a nivell social i sobre la generació següent". Jo només parcialment crec en aquesta suposada davallada tan alarmant del nivell de l'educació. L'educació ha millorat molt, moltíssim, en alguns aspectes, respecte a la generació anterior. Però al cap i a la fi, quins han estat els pares i els mestres d'aquests individus "ni-ni"? No es pot ensenyar el que un no té. I l'educació ja estava molt malament fa 20 o 30 o 40 anys. La davallada s'ha produït, en tot cas, en els resultats d'una forma particular d'avaluació.



Però llavors hi ha l'aspecte del "món del treball". Aquí es parla molts de les "condicions", que sempre són del tipus: sous, vacances, temporalitat. L'aspecte més important, per mi, és aquest: el difícil que és mantenir-se uns quants anys fent la mateixa feina. És que és l'única manera d'aprendre, passar-se molts anys fent el mateix! Clar que això també és culpa nostra: Entrem en una feina, passen 6 mesos i ja ens considerem prou experts com per anar a cobrar 100 euros més. O bé: fem un màster i ja demanem 3.000 euros al mes.



Repeteixo la pregunta: veuen aquests joves una Realitat deformada o nítida? Bé, potser no ho sabran explicar, potser no en són conscients. Però és que la Realitat, a part d'entendre's, es palpa, es viu. Com sempre, l'advertiment: d'acord, no és suficient. Avui dia és irrenunciable la Raó i l'entendre les coses, el saber argumentar, tant cap als altres com per un mateix. El que passa és que, si això s'objectiva, malament, segur que ens equivoquem. Un pot tenir raó sense necessàriament ser capaç de donar raons. El terreny de donar raons no és necessàriament el terreny del més racional sinó el del més fort.


Sé que és un lloc comú molt recurrent, però molt sovint tinc la forta sensació d'estar revivint, com a societat, l'Atenes de fa més de 2.300 anys: l'èxit dels sofistes contra els qui un Sòcrates va haver de recordar que la Raó és quelcom més que "aconseguir convèncer" o "aconseguir que les coses et vagin bé a la polis".

26/08/2010

1
Ara fa més d'un any el meu pare i la seva parella em van regalar, per l'aniversari, dos llibres. Un portava per títol "Mística, Plenitud de Vida". La parella del meu pare és molt aficionada a temes esotèrics i espirituals, però a ell no li devia convèncer del tot i devia pensar que, per assegurar la cosa, potser calia completar el regal amb quelcom més racional, més del l'estil d'un llicenciat en Física: una novel·la titulada "La solitud dels nombres primers". La novel·la, segur que és boníssima. Encara no l'he obert.

2 

"La Filosofia no és només amor per la saviesa, sinó també la saviesa de l'amor"

El gran perill d'avui en dia consisteix en sobrevalorar el coneixement racional. No parlo del contingut, sinó de l'opinió mateixa, molt extesa, que el coneixement racional té totes les respostes i que no hi ha res més enllà. Tot el que no sigui de la Il·lustració ençà, i només a Occident, és ignorància, subdesenvolupament, irracionalitat, foscor - clar, com que a "ells" no se'ls ha encès la bombeta... Segles i mil·lenis de saviesa humana són apartats perquè no es poden reduir a un contingut lògic formal - i, quan es fa, surten absurds. El que passa és que se la fa parlar en un llenguatge que li és estrany, perquè és propi d'una cultura i d'un temps molt determinat, el nostre, malgrat la il·lusió que tenim de superioritat respecte la resta. Hem de deixar de mirar-ho tot des de les nostres concepcions, la nostra ciència, els nostres prejudicis - els nostres fonamentalismes. Voler entendre la cosa ja mata la cosa - afirmació en què coincideixen des d'un budisme mil·lenari fins a la quasi centenària Mecànica Quàntica. No es pot conèixer sense amor. I llavors? Des d'on hem de partir? De l'"amor"? I què és això? No evidentment, "amor" ja és una paraula. L'Origen ha de ser previ a la paraula.

3

"Només la paraula que surt del silenci és autèntica paraula que comunica alguna cosa"

O bé: Allò de què no es pot parlar (Wittgenstein) és el que hem d'experimentar com a silenci. El silenci com a únic camí per atènyer una Realitat que supera la nostra capacitat de descriure-la o entendre-la racionalment. "El Ser no es deixa dominar pel Pensar", diem, contradient el dogma de Parmènides pel qual el que és possible és el que és pensable. I encara que no fos aquest el sentit exacte que pretenia transmetre el filòsof d'Elea, sí que és cert que aquesta concepció és la que ha dominat el pensament d'Occident, com cristalitza un Descartes -cogito ergo sum- donant entrada al racionalisme i a la Modernitat.
Per tant: és ben senzill. El silenci s'ha d'experimentar, i tothom ho pot fer. El silenci seria la matèria primera del místic, però compte! No estem parlant d'una "especialitat"! En tot home s'amaga un místic!
Una petita reflexió: diem que una activiat intel·lectual, per exemple jugar a escacs, és lògica. Bé: és cert que la lògica és irrenunciable per jugar a escacs. Però el seu origen és tan poc lògic que cap, cap jugador, ni tan sols cap campió del món, no sabrà dir res sobre d'ell! L'origen de la Raó no és res racional.

I el mateix podríem dir de la poesia, la música, la filosofia. Sense un origen incomprès, no hi ha res. El místic és el que es gira cap a aquest origen, que vindria a ser un no-res. I el que grans místics de totes les religions ens han deixat com a llegat és d'un valor incalculable: la felicitat, la saviesa, el bé, són possibles. El pitjor que podem fer per arribar a la felicitat és buscar-la, amb el qual ja l'estarem objectivant, és a dir, posant dins de certs patrons mentals, per tant: destruint-la. L'home feliç no sap que ho és! L'home bo no sap que ho és! La Realitat no es capta només amb els sentits o amb la ment. Fa falta un tercer ull: l'espiritual.


4

"Som conscients d'una triple experiència: sensible, intel·ligible i espiritual"

Però el "perill" de què parlàvem a 1 té una contrapartida, òbviament. Afirmar la Raó és afirmar que hi ha la no-Raó: l'irracional. Aquesta apareix quan descuidem algun aspecte de la Realitat. La mística és una experiència integral, cosa que vol dir que: els seus tres aspectes són irreductibles, radicalment interdependents. L'experiència mística no pot caure en el pur ascetisme, l'home no és sols esperit (essent "esperit" en aquest cas un mer objecte de la nostra ment, amb el qual, altre cop, reduiríem la Realitat a un concepte). L'home té tres òrgans de percepció: el sensible, el mental i l'espiritual, que es correlacionen amb les tres dimensions irreductibles de la Realitat: la material, la humana i la divina. 

Que "la Realitat no es deixa atrapar conceptualment" aquí ho repetim com: la Realitat és trinitària. La Realitat no "és" res: el "ser" només el podem captar com a relació pura. Tal és el missatge de la Trinitat cristiana: l'Home i Déu no els podem "pensar" com a dos, sense que tampoc es redueixin a la mateixa cosa. L'important és la polaritat: ni Déu ni l'Home no són complerts sense l'Altre. Polaritat constituent que no té cap significat per nosaltres si no anem més enllà del que veiem o entenem. Tal també és el missatge essencial de l'adualitat (traduït imprecisament a vegades com "no-dualitat"), present en tantes religions-filosofies mil·lenàries.
En altres paraules: la visió trinitària, o l'adualitat, o tants altres noms, el que pretén és expressar la profunditat de les coses. La matèria, l'home, esperit, Déu, no són més que idees, conceptes, no-res, si no anem més enllà i reconeixem la relacionalitat pura en virtud de la qual són/som.

5

"Desitjar viure i no desitjar en la mateixa mesura la mort, que és inherent a la vida, no és un desig real de viure, sinó més aviat un simple producte de la nostra imaginació, que cerca aferrar-se a una "vida" il·lusòria"

Aquesta entrada és dedicada a la memòria de Raimon Panikkar, mort ahir 26 d'agost del 2010.  

Manifestar-se o no manifestar-se, aquesta és la qüestió... (bé, no, no ho és)

Personalment penso que el primer que hauria de fer Catalunya és oblidar-se de la paraula nació. És bàsicament una paraula passada de moda, que denota estructures del pensar que haurien d'anar quedant enrera. Jo preferiria -per què no?- poble. Som un poble. Però no. Va i la posen al lema de la manifestació. Això no va amb mi... la segona part del lema ja m'atrau més: "Nosaltres decidim." Nosaltres, les persones de carn i os, decidim [autodeterminar-nos, s'entén], que per cert és un Dret fonamental dels pobles - a quants haurem encara de recordar això?

Clar que si nació és una paraula passada de moda, jo diria que Estat és un concepte real que té els dies comptats. També s'ha de superar. Jo no vull ser ni una nació (abstracció romàntica o fàbula sense correlació racional, avui en dia, emb la realitat) ni un estat (instrument polític que consisteix en uns principis altament racionals i democràtics i en uns finals altament irracionals i antidemocràtics).


És potser racional i/o democràtic que hi hagi membres del Tribunal Constitucional que portin l'etiqueta de "progressistes" o "conservadors"?¿?¿?¿? Si no acceptem la imparcialitat en els àrbitres de futbol, i, en canvi, aquí ho prenem com la cosa més normal! A veure si ho entenc: els membres del Tribunal Constitucional són experts juristes que han de resoldre sobre si certes lleis estan o no d'acord amb la Constitució - és a dir, són els aplicadors últims de la nostra llei de lleis. Haurien de tenir una neutralitat suprema, ser esclaus de la Constitució com el matemàtic ho és dels teoremes! Que no és així es demostra per l'exacta correlació entre les expectatives de vot dels membres individuals del Tribunal i el seu vot real. En altres paraules: tothom sabia què votarien fulanito i menganito. Per tant, una cosa ha quedat clara: no hi ha en la Constitució cap mena d'exactitud ni de consistència ni de solidesa - almenys no prou fortes com per resistir la -irracional i antidemocràtica- ingerència dels interessos personals i dels partits polítics.


Com aquesta, irracionalitats n'hi ha a patades, en el tema aquest de l'estatut. La defensa de la dignitat de Catalunya passarà a la història com el menys comú dels fronts comuns nacionalistes de la història.

Però, malgrat tot, aniré a la mani. No em considero nacionalista ni independentista, però sí catalanista - encara que només sigui per simple extensió de "català". És a dir, és gairebé una tautologia: si fos català i no catalanista m'autodestruiria al moment. I pel que he vist, em sembla que, encara que carregada de nacionalisme, d'independentisme i de política (o millor politiqueig potiner), crec que un simple "ser català" encara s'hi pot sentir més o menys còmode, en aquesta manifestació.

Però "ser català" no ho entenc sinó com simplement una certa forma d'apuntar a "ser humà". Si volem institucionalitzar les diferències, no estarem sinó desfigurant-les, desvirtuant-les - convertint-les en mers assumptes legals. Però si les oblidem, o hi passem per sobre com si res (és altament rebutjable el menyspreu que la cultura i la llengua catalana rep del "seu" Estat, l'espanyol), llavors ens desvirtuem a nosaltres mateixos.

Missatge

Aquest és el missatge que acabo d'enviar al meu professor de "Història de la filosofia antiga":


La Filosofía, desde mi punto de vista, es, a la vez, mucho más exigente y mucho más permisiva que la Ciencia. Es mucho más permisiva, en cuanto que nadie le exige "resultados", nadie le exige contrastabilidad. Absolutamente todo científico está encadenado a "contrastación con los datos empíricos"; las teorías científicas no se "valoran": o funcionan o no funcionan. Ningún científico ha ganado nunca el Nobel por una teoría "hermosa". En Filosofía, en cambio, ¿cuántos autores célebres, por ejemplo en el campo de la Ética, han pasado a la posteridad por los avances concretos que han aportado sus teorías? No digo "ninguno", pero sí, al menos, "no todos".
Pero quedarse aquí, en la mera crítica nihilista, sería por supuesto no entender o simplemente intuir lo que la Filosofía representa o puede contener. No pienso dar una nueva opinión sobre la "utilidad" de la Filosofía (suficiente hemos divagado ya aquí...). Sólo diré: la Filosofía, no es que sea "útil", es que es "irrenunciable". La misma argumentación contra la Filosofía ya sería filosófica. Así lo veo yo. Resumiendo: podemos alcanzar lo más alto - acaso mucho más alto que la Ciencia. Pero el precio a pagar también es alto. Por ejemplo: que todo un profesor de Universidad tenga que aguantar la desfachatez, la arrogancia, la desvergüenza, de que un vulgar e insolente alumno de primero le diga: "¡Esto de que es tautológico decir que el lógos es la razón me lo tendrá que demostrar, porque yo no lo veo así!"
¿Sabéis lo que le diría un profesor a un alumno que, en primero de Física, le gritara "¡Señor, no me creo las leyes de Newton!"? Pues le diría, obviamente, "¡Pues vete a estudiar filosofía!" Esto es lo que quiero decir.

És en l'home el misteri...

1

"És en l'home el misteri!"

Aquests van ser els darrers mots -si exceptuem la propina- que Lluís Soler pronunciava el passat diumenge al teatre Grec, en el recital-muntatge de l'Odissea que es va organitzar pel festival d'enguany. Dic "recital" perquè les necessàries concessions a l'espectacle van ser suficientment prudents com per no arraconar l'autèntic protagonista de l'acte: la Odissea en la magna traducció de Carles Riba. I dic "muntatge" perquè, en efecte, d'alguna manera s'havia de fer passar una hora i mitja a la gent en un context en què un recital "pur" de poesia hauria estat un suïcidi - més tenint en compte el preu de l'entrada. L'acompanyament musical va ser deliciós - amb theremin inclòs! Lluís Soler fent més d'actor que de rapsoda (o sigui, més d'Ulisses que d'Homer) i amb algunes frases intercalades del pròleg del mateix Carles Riba a la seva traducció - com ara la frase que encapçala aquest paràgraf.

2

Que aquest és un blog de connexions insòlites (i segurament absurdes) no és cap secret. La veritat és que el que m'ha motivat a escriure aquesta entrada no ha estat pas fer una "crítica" d'un espectacle cultural - res més lluny de la meva intenció i de les meves possibilitats! -, sinó una modesta reflexió a l'entorn de la frase del títol d'aquesta entrada. Quina gran veritat! Que fàcil que seria entendre el món si no fos per l'home. 
L'origen de l'home és un misteri, però en l'home hi ha l'origen del misteri; un misteri que la racionalitat moderna no veu perquè simplement pretén anar per la via fàcil: apartar l'home del món - o, en tot cas, convertir-lo en quelcom manejable, si pot ser, quantitativament o, encara pitjor, estadísticament. Què és la ciència moderna sinó un "apartar l'home del mig", un "fer càlculs sobre paper i dins d'ordinadors perquè no ens fiem del que passa al nostre cap"? Jo ja he sentit rumors sobre intencions de fer desaparèixer l'assignatura de Filosofia de l'educació general. 

3

Acceptem per un moment la següent interpretació històrico-filosòfica sobre l'inici de la filosofia occidental:¹ 
La idea del "pas del mite al logos" és falsa. Entre altres coses perquè les paraules gregues mythos i logos eren altament sinònimes. Més significatiu segurament va ser el pas, evidentment molt posterior, de logos a ratio. Però això no va ser efecte d'un avenç filòsofic, sinó més aviat d'una traducció-interpretació. No és que els primers filòsofs deixessin de creure en els mites i comencessin a pensar racionalment. El que va passar, segons aquesta interpretació, és que van voler descobrir què passava en el mite-logos, què ocorria en el dir que pot traduir aquests dos mots grecs. No varen oblidar el mite, sinó que el van objectivar, en van fer objecte d'investigació. És a dir: tot al contrari que deixar de creure en els déus. Es van abocar al misteri.


4


És que podem dir, en rigor, que allò que explica l'Odissea no va ocórrer de veritat? No, evidentment, la nostra visió il·lustrada ens torna escèptics vers allò que anomenem una "interpretació literal". I tampoc podem dir que passés de veritat, que l'Odissea sigui 100% històrica. Però... és que, a ulls d'un filòsof (entès en sentit general, és a dir, qualsevol persona que s'interroga sobre el món), la ciència moderna, de la que no té ni idea, no pot ser tractada com un altre mythos a la manera dels primers filòsofs? És que no pot fer-ne objecte de qüestionament? Que potser "tot està fet d'àtoms (o de quarks i leptons) " no és una afirmació tan acceptada avui en dia com "el teu destí depèn de la voluntat dels déus" ho era en l'antiguitat? És en l'home el misteri, encara que només sigui perquè és l'home qui pregunta - si li deixen...²


5

 "És en l'home el misteri, no en l'obra d'art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d'actual. Traduir, així mirat, ¿fóra res més que llegir assajant una forma a la personal interpretació? I el qui bonament llegeix, si llegeix bé, ¿què fa sinó traduir per a ell - més provisionalment encara?"

NOTES

1 Ja sé que em faig pesat amb aquest tio, però com sempre cfr, F. Marzoa, "Historia de la Filosofía I", Ed. ISTMO

2 Una nota aclaridora és obligada: entegui's que no estic dient una cosa com "la ciència és un mite més, ens fan creure el que volen". No. La ciència és una construcció monumental, necessària, que ens ensenya a pensar, profundament humana i jo afegiria humanista. ¡Hem de creure en la ciència i se l'ha d'ensenyar amb rigor! El que vull dir seria més aviat: Per més que un estudïi, per més fe que posi en la ciència... les preguntes fonamentals romanen, i amb elles el misteri - el misteri que, això no obstant, és allò que, de fet, pot experimentar tot home quan s'encara amb el món.