Punts bàsics d'una filosofia que considero plausible

- Pensament polític: anarquisme socialista com a ideal/guia, sense necessàriament haver de pensar en la seva realització pràctica en forma d'una societat determinada. La realitat està oberta; no sabem pensar fora dels esquemes determinats per la nostra manera de viure. Reconeixement del fet que les societats humanes encara són massa complexes com per guiar-nos per números i teories "científiques". Rebuig total del neoliberalisme i qüestionament radical de les idees bàsiques del capitalisme, sense dir tanmateix que no es puguin salvar elements d’ell.

- Metafísica: organicista. Tot està connectat amb tot, i la realitat té estructures emergents que la fan infinitament més complexa que no la mera unió dels seus "àtoms". Ja el nostre llenguatge, amb el qual descrivim la realitat, és massa complicat com perquè la imatge de l'atomisme lògic passi de ser una eina més, de limitada aplicabilitat. La ciència no descobreix com funciona el món; això ho fa la nostra ment de forma espontània, essent la ciència una eina sorprenentment potent per verificar i falsar teories que ens inventem. La ciència ens diu què passa quan apliquem determinats esquemes conceptuals al món; com s'adiu el món a aquests determinats esquemes conceptuals («models»), sempre limitats, aproximats, condicionats i parcials. La intuïció (entrenada) és imprescindible per a la ciència. L'artista o el mistic, o pel cas potencialment qualsevol ésser humà, descobreixen també aspectes molt profunds i subtils de la realitat, aspectes inaccessibles a la ciència. La naturalesa del temps és un exemple molt clar de realitat inaccessible per a la ciència (com a mínim la actual). Elements que indiquen que el món té aquesta naturalesa organicista ja en mecànica clàssica, reforçats en teories més modernes (cfr. disputes metafísiques entre Leibniz i Newton/cartesians), així com en matemàtiques. En aquestes teories hi ha elements de recursivitat i jerarquia més o menys explícits. Això vol dir que la natura conté aquests elements, i aquesta és l’explicació de perquè aquestes eines funcionen tan bé (No: «la Natura segueix lleis…» sinó «les matemàtiques es correlacionen amb la realitat». Aquesta és la base d'una metafísica organicista i racional).

- Epistemologia: realisme racionalista (la ciència busca entendre la realitat, la mera descripció i recopilació de dades empíriques no és per si sola ciència, com tampoc ho és la mera cerca de solucions a problemes o profit o utilitat. L'eina bàsica amb la qual la ciència entén la realitat són les matemàtiques, que fan correlacionar events de la realitat amb events en la nostra ment) + anarquisme epistemològic (la investigació i l’ensenyament de la ciència han de ser el més lliures possible) + epistemologia naturalitzada (el realisme científic ha d'acceptar el fet que l'ésser humà pot entendre i fer ciència; el com ho fa és essencialment la preguna kantiana i una característica innegable de la realitat que es troba al cor mateix de la ciència i que al seu temps necessita atenció, qüestionament, i potser algun dia explicació).

- Ètica: budisme (centralitat de la consciència del dolor i el desig, practicar l'atenció conscient a la pròpia ment; sense oblidar que, pel que sabem, hi ha un "budisme" en totes les religions) + platonisme (intel.lecte i bé moral convergeixen en cert sentit. És essencial en l'ésser humà la  possibilitat de l'exercici de les seves facultats mentals superiors, i la realització pràctica d'aquesta possibilitat constitueix un objectiu moral, i, a fortiori, social i polític)

- Filosofia de l'educació: aprendre és descobrir, reflexionar i sintetitzar. L'evaluació (exàmens, notes...) és una eina, però s'ha d'tilitzar correctament o pot convertir-se en quecom sumament destructiu. També és destructiu separar teoria de pràctica; treball intel.lectual de treball físic. Així com separar els joves dels problemes i obligacions del món real durant un temps massa llarg. És perjudicial mantenir als joves en bombolles fins a una edat massa avançada. El fi de l’educació és el desevolupament de la persona com un tot.

- Filosofia de la ment: innatisme + meta-cognició. Inadequació fonamental de la «analogia computacional»: falten elements essencials (per exemple: el significat de «significat», o l’element creatiu del llenguatge natural). El sol fet que un ordinador passi el «test de Turing» no ens diu si té consciència o si el que fa ho fa com ho fa l’humà. Problema cos-ment: la ment emergeix de, i alhora trascendeix, el cervell. (L'afirmació "la ment no és més que el cervell" és verdadera però epistemològicament buida, almenys a falta de més comprensió de les parts que la conformen. Necessitem pensar en la ment com en quelcom més que el cervell igual com necessitem pensar un cotxe com quelcom més que la mera juxtaposició de les seves parts materials. És una afirmació del tipus «lligam» («constraint») més que no una proposició amb contingut semàntic. És a dir: té la forma A=B sense que sapiguem què són A o B. L'estudi de la ment és essencialment independent de l'estudi del cervell, com la química és essencialment independent de la física). La experiència subjectiva conscient és real, important, i no tenim ni tan sols cap temptativa d'explicació científica sobre com està relacionada amb el cervell. El mateix es pot dir del "lliure albir" (llibertat humana). Aquestes coses ens indiquen que en la visió científica materialista de la realitat, i, per tant, en la teoria darwinista de l’evolució, falten elements essencials.

- Religió: Els actuals ateus fan el mateix error amb la religió que molts crítics amb la ciència fan amb aquesta: oblidar la trascendentalitat dels seus conceptes. Però en totes religions la gent ha parlat de la inabastabilitat, inefabilitat o incomprensibilitat de Déu, i això els posa per sobre d’aquests ateus – de fet, els posa, en aquest tema concret, més a prop de la ciència que els ateus: la realitat última ens supera, és trascendent. En tot cas, l’actitud correcta científica davant de la religió no és de rebuig d’una teoria errònia al costat de la teoria «correcta» que és la ciència; la religió és un fenòmen que cal entendre com qualsevol altre fenòmen d’aquest món. És evident que Déu existeix, encara que «només» sigui com a idea, sentiment, o el que sigui, i que ha captivat a milions i milions d’éssers humans al llarg de la història i ho segueix fent. És una actitud molt natural davant del món, i aquesta n’és una característica molt interessant. Ciència i religió no són directament comparables, sense dir que siguin tampoc totalment independents l’una de l’altra, de la mateixa manera com la ciència pot aportar moltes coses a l’art i viceversa. Cal separar el bo del negatiu, tant en religió com en ciència.

Idees sobre la ment humana

Deixem la Física una estona. Penso que en el terreny de la ment humana Noam Chomsky ha expressat les idees que van en la direcció més adequada. Algunes idees nostres (avís: lectura condensada......)

1.- Tenim un "òrgan" sintàctic.
És cert que, com a humans, mentalment som bàsicament "éssers sintàctics": tenim una maquinària mental interna de tipus computacional, i la seva expressió més detallada, espontània, característica i universal és això que anomenem "llenguatge".

2.- Totalment d'acord amb que el que pot explicar la capacitat humana del "lenguatge", l'origen i les propietats d'aquesta maquinària, pot ser al final quelcom semblant al que explica altres regularitats matemàtiques a la Natura, com la forma polièdrica dels virus o la forma hexagonal de les cel.les de les bresques de les abelles, més que no pas una evolució contínua deguda a la sel.lecció natural; algun "constraint" que depèn directament de les lleis físiques i fets geomètrics (al dir això ja estem dient "Principi de mínima acció" i tot el demés, altre cop).

3.- Consciència/metacognició:
Chomsky també deixa clar que allò de què som conscients és verdaderament la punta de l'iceberg del que es mou per sota.
D'acord, però: res no impedeix que siguem conscients d'alguna cosa com la "forma" del que es mou per sota. Com ho rebem? Com ho interpretem? No hi ha interacció entre l'activitat inconscient i la conscient? No hi pot haver processos cognitius que facin referència a altres processos cognitius interns?
Suposem que el que fem com a humans depèn del moviment espontani inconscient i d'una certa "meta-cognició". En aquest nivell meta-cognitiu el que tenim és una mena de mètrica, un mapa o marc d'interpretació, quelcom que ens permet esquematitzar i posar al seu lloc el que es mou per baix. Això em sembla que es veu molt clar, per exemple, en com juguem a escacs: entre altres coses, combinant per un cantó càlcul de posicions, combinació de símbols que proporciona la maquinària sintàctica, amb, per un altre, raonament a nivell més alt i global - "tàctica" i "estratègia" respectivament.
També afegir que em semblaria interessant interpretar a Wittgenstein en aquesta direcció. "Bah!, és només filosofia, no va acabar dient res d'aprofitable!" Precisament! Wittgenstein va fallar en el seu intent, però és que en molts aspectes ell mateix expressava aquesta limitació. Els processsos cognitius interns, dels qual depèn allò que fem com a humans, s'escapen radicalment de la nostra comprensió actual, sigui científica o filosòfica. El fet que l'intent d'entendre'ls falli, però, és potser ell mateix, no obstant, la "dada empírica" de valor més alt de què disposem actualment (veure també més avall, punt 5, sobre "ciència empírica").

4.- Hi afegim una mica de Penrose (el que faltava...;)
Aquest tema de la metacognició apareix en una pregunta que li fan a Roger Penrose al final d'una de les seves xerrades on parla de la seva visió de la ment humana, la seva propietat de no-computabilitat i el seu possible orígen directament assentat depenent de lleis físiques fonamentals. Penrose veu favorablement la proposta.
Notar que no hi ha contradicció entre la no-computabilitat que proposa Penrose i l'existència de "l'òrgan sintàctic" que introduíem a 1. També per a Chomsky la "capacitat creativa" de la ment humana és quelcom que supera de molt els límits de la nostra comprensió actual i potser futura del tema, al mateix temps que, potser, algun dia podrem entendre el component de tipus computacional-sintàctic que probablement està a la base d'aquesta capacitat.

5.- Psicologia: ciència?
Avui en dia parlem de "ciència moderna", però no caiguem en la trampa d'oblidar la dependència d'aquesta amb idees molt anteriors històricament. La majoria de ciències establertes avui en dia tenen orígens ancestrals, i en molts casos no només un orígen merament històric sinó que hi ha coses que es van dir fa mil.lenis i que estan presents, de forma més o menys retocada, més o menys explícita, en la ciència corresponent actual - hi ha una continuïtat en el desenvolupament de les idees que va des de l'Antiguitat fins als nostres dies. La Matemàtica és un cas massa evident com per parlar-ne. La Física té com a mínim un Arquímedes. La lingüística i la lògica tenen a l'antic indi Pāṇini (indi del segle IV a.C., els treballs del qual es reconeix avui en dia que són rigurosos precursos de lògics actuals com Frege o Post). La Medicina a Hipòcrates, també segles V i IV a.C. La Psicologia, però, no sembla tenir cap "pare" ancestral. A qui citen, històricament, els psicòlegs, quan introdueixen la seva especialitat? Es clar que des de sempre hi ha hagut gent que ha reflexionat sobre l'"ànima" humana, però no trobem aquesta mateixa continuïtat, entre cap autor antic i la psicologia moderna, que trobem en altres camps. Aquí som més llestos que ningú, o bé hem entès malament l'origen de la ciència moderna i la seva relació amb la història de les idees anterior.

Si es seguís el patró del resta de les ciències, no seria tan estrany que algun dia s'acabi veient, per exemple, a un Buda, com un precursor, en el sentit dels citats, d'una autència ciència psicològica moderna - una que ha entès alguna cosa. De fet, si la psicologia avancés incorporant la idea de la metacognició, no crec que la cosa pari tan lluny de pràctiques meditatives com les que formen part del budisme.

Ep! Una altra cosa és l'estudi empíric fisiològic del cervell. Aquest estudi és totalment necessari i en total continuitat amb la història precursora. Només cal reconèixer, aquí, l'enorme distància entre els notres relativament pobres esquemes conceptuals i recursos tecnològics per una banda, i la brutal complexitat del sistema que tenim entre mans per l'altra.

Com interaccionen i evolucionen les coses?

Seguint un article publicat per Gaspar Orriols et.al. el 2012, creiem que un possible camí per entendre l’evolució estructural de sistemes i les seves interaccions és la dels sistemes dinàmics no lineals. Aquests sistemes presenten punts d'equilibri inestables que donen lloc a oscil.lacions (passant per "bifurcacions de Hopf"). La convivència més o menys propera d'aquestes en l'espai de fases fa que "s'entortolliguin" globalment, essent aquest un fenomen típicament no lineal, donant lloc a evolucions complexes amb moltes freqüències característiques, robustes i no caòtiques. L'esquema es bateja amb el nom de "escenari de Landau generalitzat", ja que extén l'intent del físic rus d'explicar la turbulència a partir de la superposició de moltes oscil-lacions. Un problema és que costa molt trobar sistemes matemàtics amb molts graus de llibertat amb aquestes propietats - sistemes que explotin plenament, en el sentit explicat, les inestabilitats; les funcions que intervenen i els paràmetres s'han d'ajustar molt finament. La idea és que "encara que experimentalent costin de trobar, la Natura ho pot fer espontàniament".

El que segueix no és una explicació de l'article, sinó especulacions personals al voltant de la seva idea bàsica. No cal dir que totes les tonteries que diguin en aquestes especulacions són purament responsabilitat de un servidor...

Origen mecànic de les oscil.lacions.

La Relativitat General ens diu que la geometria en la que els cossos es mouen intervé ella mateixa en la Física. No és el rerafons abstracte i immòbil que Newton havia suposat. Aquesta dependència es produeix a través de la curvatura de la geometria espacio-temporal seguint unes equacions no lineals que relacionen aquesta curvatura amb els moviments i les forces d’una distribució de matèria.

Centrem ara l’atenció sobre sistemes macroscòpics, a escala humana. D’aquest nivell n’extragué Newton la intuició darrera de la seva mecànica, però potser podem afinar més la percepció

Els moviments que ha d’executar un músic segueixen rígides regles dictades per la mecànica, però al mateix temps són font de creativitat i expressivitat. Els dispositius no es manipulen de qualsevol manera, aplicant forces arbitràries, sinó que ells mateixos dicten la manera com s’han d’aplicar. Millor dit: aquí el primer no són pas les forces, sinó el disseny de l’instrument. Matemàticament, la llei que està a la base de tota la Física teòrica actual és el principi de mínima acció. És evident que els moviments que fa el músic vénen definits per algun tipus de principi de mínima acció – aquest seria el camí que seguiria un enginyer que volgués construir un robot que imités aquesta acció humana. El fet que aquest mateix principi sigui la base de la Física natural, en la que no intervé l’home i que és espontània, està a la base de les presents especulacions.

Espontaneïtat creativa

Però recordem un cop més que no estem fent només enginyeria o robòtica. La idea és que la Natura aprofita aquesta forma d’interacció. És una hipòtesi sobre evolució estructural dinàmica i sobre interacció «natural». Aquesta idea no va pas en contra de la Ciència sinó que és suportada per ella (si oblidem certs dogmes com per exemple que «la Natura no té cap propòsit». No és que tingui propòsit o deixi de tenir-ne; tant l’una com l’altra d’aquestes afirmacions cau fora de la Ciència. Evidentment que hi ha propòsits, a la Natura, en cert sentit: nosaltres som aquí, i nosaltres tenim propòsits. Per altra banda, quan es diu que potser «l’Univers és un ordinador» (Seth Lloyd, entre d’altres), apunta això també cap a un univers espontàniament creatiu: no un sistema mecànic seguint lleis fixes, sinó un ordinador que s’autoprograma. Un univers quàntic sembla que estaria plenament d’acord amb aquest model).

Àmbits on potser podem trobar proves d'aquesta interacció:

-          Turbulència

-          Mecànica quàntica

-          Llenguatge humà (començant per la fonètica)

-          Cervell

Fenòmens relativistes i quàntics a escala humana?

En el nostre món quotidià pot molt ben ser que estiguem envoltats de fenòmens «relativistes», que potser no depenen directament de la velocitat de la llum però sí del fet que conviuen escales temporals molt diferents. El mateix pot passar amb fenòmens «quàntics». Com hem d’interpretar la Quàntica en aquest cas? I, poden estar relacionades la Relativitat amb la Quàntica a aquest nivell? (fenomens de deformació de la geometria que involucren no linealitats tenen efectes dinàmics que es poden interpretar com quàntics, que essencialment volen dir: camps en comptes de partícules). Podrem extrapolar aquesta relació a escales microscòpiques?

I si aquests sistemes els poguessim entendre com l’evolució d’una geometria que apliquem sobre aquests cossos, de manera que (com a mínim en el límit) segueixen unes relacions anàlogues a les equacions d’Einstein? Les nostres mans sostenen cert dispositiu, i, en moure’s, «deformen» la geometria del sistema. Per aconseguir els màxims resultats, hi ha d’haver una «coherència» entre els nostres moviments i la resposta del dispositiu. Es pot matematitzar?

Aspectes filosòfics

El filòsof més important de la nostra història occidental de la Filosofia és Leibniz. La raó és que representa la possibilitat més clara d'alternativa al positivisme (l’origen del qual és Newton), font al seu torn de conductismes, funcionalismes i altres intents de salvar el formalisme i la quantificació de la realitat per davant de tot. Ara es parla molt d’una «nova ciència», de superar el «mecanicisme» i coses així. Segurament sí que estem vivint un canvi, però la veritat és que el mecanicisme va morir amb Newton. Leibniz va veure que l’única manera d’entendre el món era la mecanicista, i que era molt millor conservar aquesta visió del món intel.ligible mecànicament, encara que el preu a pagar fos una metafísica (i fins i tot una teologia). Avui sabem que moltes de les idees per les que Leibniz es barallava amb contemporanis eren correctes, només que li mancava el llenguatge matemàtic per a formalitzar-les. De mica en mica anirà emergint la consciència que la ment humana entén la realitat de formes que superen el formalisme i la pura quantitat.

Si el que hem dit més amunt és veritat, llavors, un músic, per exemple, té en primer lloc i abans de res una comprensió profundíssima de la mecànica, molt superior a la de qualsevol físic o enginyer.

Acabem a aquest respecte amb una important cita del geni de Leipzig:

«Por lo que repecta a los conocimientos no escritos que están dispersos entre personas de diferentes profesiones, estoy convencido de que sobrepasan con mucho, tanto por su abundancia como por su importancia, a los conocimientos que han sido recogidos en nuestros libros, y que la mayor parte de nuestro tesoro no ha sido registrado todavía. Incluso hay conocimientos que son propios de ciertas personas, y que se pierden con ellas. No existe un arte mecánico tan pequeño y despreciable que no pueda aportar consideraciones u observaciones notables, y todas las profesiones u oficios cuentan en su haber con determinadas habilidades plenas de ingenio, de las que no es fácil apercibirse, y que sin embargo podrían servir para logros mucho más importantes. Cabe añadir además que, en el ámbito de la manufactura y del comercio, las materias principales solo pueden estar bien reguladas mediante una descripción exacta de cuanto tiene que ver con artes muy diversas, y que los asuntos militares, o financieros, o marítimos, dependen de las matemáticas y de la física aplicada en gran medida. En esto estriba el defecto principal de muchos sabios, que solo se complacen en discursos vagos y trillados, habiendo un campo tan amplio en donde poner a prueba su ingenio como el que hay en temas concretos y reales que pueden aportar beneficios a todo el mundo. (…) Sigue siendo cierto, sin embargo, que las observaciones y las habilidades más considerables en cualquier tipo de oficio y de profesión todavía no están escritas, lo cual puede comprobarse por la experiencia de uno mismo cada vez que quiera ejecutar algo, pasando de la teoría a la práctica. Y no es porque esa práctica no pueda ser escrita a su vez, puesto que en el fondo no es sino otra teoría, más compleja y particular que la usual; sino que, aparte de que la mayor parte de los obreros no suelen mostrarse dispuestos a enseñar a otros que n osean sus propios aprendices, tampoco suelen ser gentes que se expliquen por escrito de una manera inteligible; es así que muchos autores dejan de lado estas particularidades, las cuales, aunque resulten esenciales, no suelen ser consideradas más que como simples minucias, de las cuales ni siquiera se toman el trabajo de informarse; todo ello prescindiendo del hecho de que no resulta nada fácil llegar a describirlas bien» (citat en Juan Arana(ed)., Leibniz y las ciencias, Plaza y Valdes editores).

MÉS REFLEXIONS

[
DISCLAIMER ;)

Tot això és massa complicat, però no puc deixar de pensar-hi..... ara falta posar-se a calcular. A veure si puc en algun moment. El 90% de coses que dic són tonteries, però, a falta de temps i oportunitat per fer alguna cosa sèria......

]


INTRODUCCIÓ

La Mecànica Clàssica introdueix una sèrie d'idealitzacions que són filosòficament molt problemàtiques però que permeten que la Matemàtica funcioni - de manera impressionant, com sabem -, així que ¡¡¡al diable amb els problemes filosòfics!!!

Ara bé: i si algunes d'aquestes qüestions, tan teòricament superades pel formalisme matemàtic, resultés que tenen a veure amb els profunds problemes amb què es troba la Física actual? En concret, ens referim a la incompatibilitat entre Quàntica i Relativitat, tot i que els relacionats amb l'ordre del nostre món (fletxa del temps, "fine tuning", ...) poden també estar-hi relacionats.

Moviment continu, posicions i instants donats per nombres reals, partícules puntuals, concepte de rigidesa, substitució del temps per una línia geomètrica, ...

El món físic que descriu la Mecànica Clàssica, i que en els seus aspectes fonamentals segueix essent el paradigma vàlid avui en dia, és essencialment el de partícules movent-se lliurement sense fregament a través d'un espai buit que no interacciona amb res. Un aspecte que separa aquest món físic abstracte (però a la vegada suposadament "més real" que el món macroscòpic que ens envolta) és el concepte de fregament. Però les coses no acaben de quadrar, i cal entendre en quin sentit passa això.

FREGAMENT COM A FENÒMEN PURAMENT MACROSCÒPIC

Precisament el fregament va ser de les coses que més va despistar durant segles i segles als pensadors i filòsofs naturals, començant famosament per Aristòtil, i que va impedir arribar abans als principis que avui coneixem de la mecànica.

El fet és que en aquest moment històric, en el descobriment d'aquests principis, es va saltar a l'altre extrem. L'únic que valia era l'espai i el moviment abstractes. El moviment verdader -en el sentit que altres fenòmens es podien reduir a ell- és conservatiu, sense fregament, moviment lliure a través de l'espai absolut, pur canvi de posició. Evidentment, és una noció de moviment que no té res a veure amb la intuitiva de cada dia, on els pobres organismes biològics que no tenim accés físic a aquest sistema de referència absolut hem de confiar en el no-conservatiu i imperfecte fregament per desplaçar-nos, i així anar perdent energia constantment. El desplaçament que fem nosaltres els organismes biològics i també mecanismes com els automòbils es basa en canvis en la forma (és a dir, canvis en el que podríem entendre com a "estat intern") que, gràcies al fregament, s'acoblen al "món extern" una mica com rodes d'un engranatge. És el fregament implicat en la rodadura perfecta d'una roda - "fregament estàtitc". Aquest fregament no realitza treball i, per tant, podem definir lligadures que els representin matemàticament i que faran que els sistemes segueixin essent conservatius o hamiltonians. Molts cops aquest tipus de lligadures seran "no holònomes", i això vol dir que els problemes es compliquen tant que ens n'hem d'anar a llibres especialitzats.

EL FREGAMENT COM A FORÇA ACTIVA

Però el pur desplaçament és només un dels més tontos exemples on veiem el fregament tenint un paper actiu.
Imaginem una persona realitzant una activitat especialment delicada i sofisticada: un músic, per exemple. Pel músic, la mecànica li pot ser d'alguna ajuda, però li costaria trobar alguna guia que vagi més enllà de fórmules bàsiques que li diguin en quin punt ha d'aplicar la força a partir de la llei de la palanca i coses així. Res de la física no l'ajudarà a aprendre els moviments correctes, el llenguatge corporal precís amb què comunicar el moviment necessari a l'instrument. Involucra processos de retroalimentació molt complicats, altament no lineals, que ni la Física ni l"Enginyeria estan es posició de descriure ni reproduir, avui en dia. 

(Incidentalment, Lee Smolin explica en el seu últim llibre el moment en què, juntament amb un col.lega, estaven intentant arribar a una equació de l'Univers com un tot dintre una investigació en Gravitació Quàntica, quan de sobte se'n va adonar que allò que estaven intentant descriure no era pas més complicat que un "yo-yo" - de fet, les equacions amb què treballaven eren trivials comparades amb el que pot fer realment un "yo-yo" en mans expertes, sistema que mai no serien capacos de descriure matemàticament!).

QUÈ ÉS UN FOTÓ?

Els moviments del músic són molt precisos i costen molt d'aprendre... però no són arbitraris o lliures. La mecànica hi segueix estant íntimament implicada. La intuïció és que aquest tipus de moviment representa un altre moviment real i robust matemàticament, en el sentit que tendeix també a una descripció matemàtica del tipus de la Mecànica Clàssica, però de la qual representa una generalització o perturbació. Un fotó és una "partícula" que en realitat no ha estat mai descoberta com a tal. Perquè no és una partícula!: el fotó és simplement el fet que el sistema es troba en un estat de moviment o en un altre, i que aquests estats no són purament clàssics. Jo m'imagino un àtom o una mol.lècula així: moviment coherent entre partícules, més semblant als moviments d'un músic humà que a partícules orbitant al voltant d'un centre seguint una llei fixa. Aquest moviment no és conservatiu, el sistema és obert (efecte del "fregament" a aquest nivell) i això permet extendre la coherència a sistemes propers i formar mol.lècules més grans i en darrer terme compostos químics, sòlids macroscòpics, ...

I la possibilitat d'aquesta coherència reposa en el fet que l'electró no és una particula elemental puntual a la manera "newtoniana": el món microscòpic ja és més "macroscòpic" del que ens pensem.

UN ALTRE CONCEPTE BÀSIC: SISTEMA DE REFERÈNCIA ABSOLUT

La idea de sistema de referència absolut va ser objecte de controvèrsia filosòfica, però, com dèiem més amunt, donat que tal concepte era l'únic capac de tractar matemàticament aquest tipus ideal de moviment, es va imposar. Cert, havia guanyat amb raó la batalla quantitativa, formal; de retruc, i sense merèixer-ho, també es va endur la qualitativa, la filosòfica. La Metafísica estava perduda, malgrat la genialitat i els esforços de Leibniz. El pensament imaginatiu en Ciència començava a estava en perill. Però deixem de moment l'enyorança metafísica.

A partir del món que tenim al voltant de forma immediata se'ns reforça la imatge d'un moviment lliure sobre un fons absolut fixat pel fet que, efectivament, veiem allò que anomenem "cossos", els quals representen l'origen intuïtiu del concepte abstracte de rigidesa, i sabem que els podem descriure individualment i separar perfectament el seu moviment de les "causes" d'aquest. No hi ha cap coherència o interacció especial entre diferents cossos, a part del fons fixat compartit i un conjunt de lleis fonamentals.

Però sabem que el món microscòpic és molt diferent. Tot està en interacció amb tot i res no està mai fixe! El concepte de sistema de referència ha patit canvis, però segueix essent part del problema.

Avui en dia el moviment absolut ha estat substituït per altres nocions en direccions diferents:
- En RG, el moviment absolut ha perdut definitivament la partida, i s'hi pot veure un èxit pòstum (un altre...) de Leibniz, en aquest cas la seva filosofia de l'espai relacional.
- En Quàntica, utilitzem sistemes de referència exactament en el mateix sentit que en la física de Newton, però el resultat és que hem d'admetre que no tenim ni idea del seu contingut: si realment hi ha allà una partícula enmig d'un espai buit, o tot està ple d'algun èter o camp, o què. El formalisme no decideix.

Imaginem que podem formular una extensió de la Mecànica clàssica que inclogui elements d'ambdues teories. Potser no estan tan barallades com sembla. Vaja, per part meva, el que sigui per tal de no haver d'aprendre teoria de cordes!

ON VOLEM ANAR A PARAR?

Imaginem una molla amb coeficient elàstic k depenent del temps. Millor dit: no és que depengui del temps, sinó que varia dinàmicament amb el moviment de les masses involucrades. No es podria entendre això com una curvatura, en un sentit gairebé idèntic al que té aquest terme en Relativitat General? El sistema es compondria de dues parts: l'elasticitat i la massa. En RG hi ha curvatura i massa. En RG existeix una equació no lineal que relaciona les dues: "la geometria [curvatura] diu a la massa com s'ha de moure i la massa li diu a la geometria com ha de curvar-se". En principi res no impediria, matemàticament, la mateixa descripció en el sistema simple de la molla.

Quines serien les repercussions pel principi de mínima acció en aquesta situació? La intuïció és que apareixerien moltes solucions, i.e., trajectòries estacionàries. El sistema es trobaria en un règim clàssic però perturbat de manera molt determinada, la "perturbació" formant part activa de la dinàmica del sistema. L'evolució no seria clàssica. Quan comparessim aquesta evolució - la que té en compte l'evolució del propi sistema- amb la clàssica esperada -on l'elasticitat és totalment passiva  i donada d'entrada, per més no lineal que la volguem fer-, no sortirien potser coses "estranyes", semblants als fenòmens quàntics? Actualment s'estan desenvolupant models  macroscòpics que reprodueixen fenòmens quàntics.

A LES COSES MATEIXES!

Aquest era l'eslògan de la Fenomenologia filosòfica. No, no ens hem de posar a llegir Husserl i Heidegger per fer Física (tot i que algú, i no pas un qualsevol, no ho veuria tant clar). Però sí qüestionar-nos postulats molt arrelats de la nostra estimada Física. Un físic al pensament del qual em sento molt a prop és el ja mencionat Smolin, el qual veu que gran part de la Física es fa sota el que anomena "paradigma Newtonià", un element central del qual és la creença que les coses d'aquest món poden venir governades per lleis immutables que, elles mateixes, no es troben enlloc en aquest món, estan per sobre d'ell - la idea del món ideal "platònic".
Què vol dir que hi ha alguna cosa fora de l'univers, si l'univers per definició és el Tot? Les coses han de ser més per força complicades. Smolin també menciona amb reverència el filòsof americà Charles S. Pierce, en concret el raonable i simple argument seu que, encara que la Física trobés algun dia les "lleis finals", sempre quedarà la pregunta de per què aquestes lleis i no unes altres, i que aquesta pregunta ens serà impossible de contestar si no és el cas que aquestes mateixes lleis evolucionin en el temps.

"No és estrany que la majoria de gent normal acabi odiant la Física, quan li diuen que aquesta descriu el món de manera que l'únic que és real és quelcom que no té res a veure amb la seva vivència com a ésser humà, que el real no són les seves emocions i pensaments sinó les fredes equacions que només diuen alguna cosa als especialistes" (cito de memòria).

ESPECULACIONS SENSE SENTIT?

L'educació actual en Física farà que la majoria dels que tenen un grau o un doctorat llegiran coses d'aquestes i pensaran: "Tonteries. No val la pena posar-se a divagar, si tot això, en cas que tingui alguna veritat, està ja contingut i molt més precisament expressat en les Matemàtiques, no hem de perdre el temps amb això!". Jo no estic gens d'acord amb aquesta visió. La intuïció és extremadament important, encara que després, un cop hem superat la fase intuitiva i per fi hem escrit l'equació, totes aquestes especulacions ense semblen efectivament absurdes. Ah! Quant d'infortuni ha portat la manca d'entrenament intuïtiu en les nostres escoles i facultats! Quant falta perquè valorem com toca a la història i la filosofia!

Resituem-nos

(Esborrany  molt preliminar, molt provisional...)

INTRODUCCIÓ

Durant segles, la Filosofia va ser esclava de la Teologia. Poc a poc, les especulacions sobre Déu i el món, raó i fe, sobre la Creació, el lliure albir etc etc. van anar originant una Filosofia Natural: l'existència de Déu no impedeix que el món pugui ésser entès per si mateix. Aquesta Filosofia Natural se servia de les eines existents en aquell temps, com no podia ser d'altra manera. Aquestes eren les que l'enginy humà -sempre tan per endavant del pensament formal- havia creat: palanques, politges, molles, rodes, engranatges i coses per l'estil. Una matemàtica i geometria relativament simples servia per aquests sistemes (era l'època de lleis com la venerable “llei de Hooke”, per exemple). La Filosofia segons la qual el món pot ésser entès com un mecanisme, com quelcom que un Artesà podria haver construït, el Mecanicisme, va tenir molta predominància: el món com un rellotge gegant i perfecte. Això va ser fins que Newton escrigué els famosos “Principis matemàtics de Filosofia Natural”, els quals varen destruir per sempre aquesta filosofia. El món no era intel·ligible, no ers reduïble a mecanisme; no són pas petits engranatges, rodes i politjes les que el mouen. Què pot explicar el que veiem al nostre entorn? Què pot explicar, encara més, el misteri de la ment humana? Leibniz -potser més notablement que ningú- extragué les conclusions “metafísiques” d'això, és a dir: ¿com ha de ser aquest món que ens ha estat llançat per sempre més enllà de les nostres possibilitats de comprensió racional? – el qual el va portar a descobrir o intuir, en la seva Filosofia, moltes idees que segles després serien formalment i/o empíricament redescobertes o corroborades, i ningú ens diu que aquesta font s'hagi esgotat. És amb aquesta clau que cal llegir la Filosofia posterior, en particular Hume i Kant. Per la seva banda, Newton va acabar veient els seus propis descobriments com un “absurd” que en algun moment va arribar a arrepentir-se d'haver formulat. Newton no era un filòsof en el mateix sentit que Leibniz. Com avui sabem, els verdaders interessos de Newton estaven en un altre indret. Conclusió: si no volem acabar creient en supersticions, val més no oblidar la Filosofia.

El mal no està en la Filosofia. El mal està en tractar les idees, els llenguatge, els coneixements, de forma arbitrària i trivial; en actuar com si allò que pensem o escrivim floti en un món conceptual absolutament allunyat de qualsevol connexió amb la realitat; en pensar amb "nocions incompletes" (expressió de Leibniz), .....

Avui es torna als orígens de la Ciència en el “descobriment” de la “complexitat”... en realitat es torna a la Filosofia. Agafem la Física Teòrica: la Física d'avui especula molt sobre nocions filosòfiques. El qual està bé, però s'hauria de reconèixer que la possibilitat de fer això no surt pas de la teoria mateixa - no descobrim la sopa d'all-  sinó de la imaginació innata de l'ésser humà; ¡fa més de 2.000 anys que Epicur parlava d'un infinit de móns/universos, alguns com el nostre, alguns de molt diferents, com a requisit lògic de l'atomisme! La Física superposa un llenguatge matemàtic a la imaginació innata de qualsevol ésser humà.
Les teories de la Física són ultra-mega-super-sofisticades. El pensament humà està subjecte a la mateixa finitud de sempre, i avança, com no ho pot fer d'altra manera, amb grans dosis de creativitat, il·lusió, imaginació i fe en el que fa.

PRINCIPI DE MÍNIMA ACCIÓ

“La Natura és mandrosa”. Per què si tires una moneda enlaire donant-li un cert moment angular inicial aquesta farà, de manera robusta, voltes no respecte a qualsevol eix, sinó respecte a un que passa pel seu centre? Perquè aquest moviment minimitza el camí de les partícules que composen la moneda – “però aquestes podrien frenar de cop i així recorrerien menys camí!” “No! frenar aquestes partícules suposaria més treball, més acció”. Aquest és l'esperit del principi de mínima acció, el qual directament podem veure directament en la Mecànica Clàssica, ja de forma una mica més abstracta en Electromagnetisme, i que manté la seva vigència fins en les més modernes teories de la Física.

El principi de mínima acció no és una llei matemàtica més. Si tenim la imatge de les lleis de Newton de que el que hi ha són per un cantó partícules i per altre forces més o menys independents les unes de les altres, oblidem que aquestes forces no són res per si soles, sinó només una manera abstracta de descriure l'efecte recíproc entre partícules; millor dit, l'efecte recíproc del moviment de les partícules. La realitat del moviment, diríem, fent-nos eco encara de Leibniz¹.

BIOLOGIA i FÍSICA

Els éssers vius són sistemes, des del punt de vista físic, increíblement intricats. Avui creiem que tots ells són el resultat d'una llarga evolució de milions d'anys a partir d'organismes unicel·lulars. El llenguatge de l'evolució són els gens, porcions de grans mol·lècules orgàniques en què es repeteixen una vegada i una altra els mateixos patrons químics, els quals resulta que codifiquen una cosa així com instruccions. Tot això, és clar, és una teoria, no només en el sentit filosòfic que la Ciència mai no descobreix certeses absolutes, sinó també en el de que queden molts forats per omplir.

El punt just en què aquesta “informació”, l'acció que origina, pugui ésser explicat per mecanismes físics. Falta Física o Biologia?

Sabem que els èxits de la Física, la ciència que més ha aprofundit en la Natura, no es poden extrapolar. No existeix un “mètode” científic que ens proveeixi automàticament de coneixements nous i profunds si se l'aplica correctament; més aviat hi ha aspectes concrets, maneres especials de mirar-nos la Natura que, per algun motiu, ens resulten especialment accessibles. En aquells camps especialment difícils veiem que hem arribat a una dispersió de fets, teories i opinions que no va en direcció precisament del consens que marca el progrés del coneixement. I, aquells camps concretíssims en què hi ha verdadera profunditat, resulten ésser irreductibles els uns als altres. No és que la religió sigui “incommensurable” amb la Ciència; és que ja dins de la Ciència es produeix aquesta incomunicació. La Química no és reduïble a la Física. La veritat del Biòleg no és la mateixa que la del Físic o el Matemàtic.

Els èxits de la Física són possibles també degut a la simplicitat dels sistemes que estudia. No hi ha una ciència de les societats, o de la ment humana, i les coses ja es compliquen molt amb els organismes pluricel·lulars. Una esperança és que la ment humana comparteixi amb els sistemes físics aquesta simplicitat. Aquesta grosso modo és una de les direccions més esperançadores que ha pres la lingüística², entesa com a branca de la psicologia, darrerament.

Voldrà dir això que la ment humana és estudiable quantitativament des del punt de vista d'algun "Principi de Mínima Acció"?

FÍSICA I EDUCACIÓ

El que avui s'ensenya als estudiants, incloent els primers cursos de les carreres de Física, és encara aquest mecanicisme, al qual apliquem les matemàtiques de Newton: es fa amb sistemes mecànics com pans inclinats, pèndols i demés. És a dir: la Física vista des del punt de vista de l'enginyer. Això és útil per a l'enginyeria, no per la comprensió del món – ja sigui que afegim a aquesta última els matisos de “científica” o “filosòfica”, tant se val. Que haguem oblidat aquesta dimensió, i no tan sols això, sinó que imposem com a “veritat” el que en el seu moment no podia ésser més que un absurd – encara parlem de “lleis de la Natura”-, té les seves conseqüències. Els enginyers han de saber resoldre sistemes d'engranatges i palanques. Però això no és Ciència. Els físics, químics, biòlegs, psicòlegs, han d'entendre el món, o, millor dit, entendre on arribem, i per què.(Físics de primera línia encara creuen i expliquen que Newton va demostrar que el món és mecanicista i no que ho va refutar).

El tema de l'educació és necessari encarar-lo si volem tenir alguna possibilitat de sobreviure com a espècie. Però no és fàcil. Encara que tinguessim alguna cosa així com un mapa complet del cervell humà, encara que tinguessim el “mètode òptim” d'ensenyament (cosa que res no ens fa pensar que arribarem a aconseguir mai), encara hauríem de resoldre una muntanya de qüestions relacionades amb el fet que l'educació, a diferència de la Ciència, està en contacte amb la realitat d'una forma no controlada, no delimitada. Ens les havem amb la vida i la societat reals, i això pot implicar problemes que anulin la possible rellevància de les teories. La Ciència moderna progressa d'una forma que no és aplicable als problemes humans: simplificant i redefinint la realitat, tenint-la controlada en tot moment, delimitant, aproximant, idealitzant.


NOTES

1. Leibniz parlava de "força viva", aquella qualitat real que tenen els cossos en moviment, i el nom encara ressona en el nom d'algun teorema de mecànica i en llibres de Física de batxillerat. És el moviment una substància? Si és que sí, és que ell mateix es mou? "T'entrebanques amb jocs de paraules!" ja sento els filòsofs. Jo crec que l'expressió "el moviment és una substància" té sentit, si és que en té "les partícules són substàncies". Per no mencionar el fet que la Física moderna admet coses molt semblants, si bé emmascarades pel llenguatge matemàtic. La insistència dels filòsofs analítics en la claredat en el llenguatge és (trivialment) legítima; però no que tot ens hagi de semblar automàticament clar respecte tals o quals criteris, formals o del tipus que sigui. Cada avenç de la Ciència és un cop més al que anteriorment s'havia considerat "clar", inclosos fets lògics i lingüístics.

2. El "programa minimalista". No amaguem la influència que el lingüista i filòsof Noam Chomsky ha tingut sobre les idees vagament i maldestre expressades aquí.

Contestant a Bunge

"Mario Bunge tiene la fuerte intuición de que los individuos concretos, materiales, que componen el mundo real, son algo muy distinto e incomparablemente más jugoso que las abstrusas y cuasifantasmagóricas entidades matemáticas. Hasta aquí muchos compartimos su intuición. Pero és parece creer que esta diferencia es captable deun modopreciso y formal, teórico. Y esto ya es más problemático.

Bunge dedica el capítulo I de su tratado de Ontología a describir formalmente la estructura  del mundo real de los individuos concretos. Bunge habla como si creyera que existe un mundo único, unívocamente dividido en individuos concretos sustanciales. Incluso se pregunta por la cardinalidad de ese mundo, sin más. Habla como si ser individuo concreto ono, simple o compuesto, etc., estuviera ya determinado con independencia de nosotros. Pero és sólo lo determina mediante las condiciones sobre los conceptores S, + i O que explicita, y que de hecho resultan satisfechas por cualquier álgebra de Boole atómica y en especial por cualquier álgebra de Boole de partes de un conjunto dado.

(...)

 Una interpretación de este tipo (donde A es el conjunto que queremos) satisface siempre todas las condiciones formales exigidas por Bunge, como fácilmente puede comprobarse pasando revista a todas las exigencias del capítulo I de su libro citado, que por otro lado contiene la exposición más detallada y precisa de toda su obra de su intento de axiomatizar la noción intuitiva de individuo concreto. Podemos tomar como A, como mundo, el conjunto {2,3} formado por los números naturales 2 y 3, o el conunto de los números primos, o el de las funciones reales no diferenciables o cualquier otro conjunto matemático (que es lo que Bunge quiere excluir). A pesar de ello, todas las exigencias formales quedarían cumplidas. Este conjunto matemático será el mundo y ciertos subconjuntos suyos serán los "individuos sustanciales" de Bunge, con lo que su intento de caracterizar formalmente la diferencia entre los individuos, sistemas o mundos físicos, concretos, materiales, sustanciales, por un lado, y los matemáticos, ficcionales o constructuales por otro, se habrá ido al agua.

 Si Bunge fracasa en su intento de dar una base axiomática formal a su intuición, ello no se debe tanto a una presunta falta de habilidad técnica por su parte como a una incapacidad intrínseca del método axiomático formal para caracterizar unívocamente sistemas reales. Esto es lo grave del asunto, y grave no sólo para Bunge, sino para todos, que nos quedamos un poco melancólicos al observar cómo ciertas nociones intuitivamente interesantes se nos escapan de entre los dedos en cuanto tratamos de formularlas precisamente."

Jesús Mosterín, Conceptos y teorías en la ciencia, Alianza Ed. 1984

He llegit que Bertrand Russell va dir: " La Matemàtica és aquella ciència en què no sabem de què estem parlant, ni si allò que estem dient és cert o fals." A la ciència li passa una mica el mateix. El que afirmem en Ciència segurament és veritat; llàstima que no sapiguem exactament què ens estem dient.

Bunge vs. Wittgenstein

1. Creure's massa en possessió de la veritat comporta dos perills: 

1.1. un, caure en el dogmatisme, que t'allunya de la veritat; 

1.2. l'altre, caure en l'arrogància, que t'allunya dels altres.

2. Bunge diu que expressions com "Filosofia Analítica" i "Filosofia exacta" són redundants, ja que una filosofia que no sigui analítica o exacta no és filosofia. Això assumeix que existeix una definició del que és "Filosofia exacta". Però aquesta definició no la pot donar la Filosofia exacta (cercle viciós). Tampoc la pot donar la Filosofia, ja que l'única filosofia que existeix és l'exacta. Dóna la ciència aquesta definició? Em sembla que parlar de filosofia és tan poc científic com parlar de Déu, posem per cas. 

2.1. Si ho entenc bé, per Wittgenstein, normalment citat en referència als inicis de la Filosofia Analítica, la Filosofia no conté proposicions, ni exactes ni inexactes. No hi ha "proposicions filosòfiques". Les proposicions només poden pertànyer a les ciències, i l'única tasca de la Filosofia seria la d'aclarir aquestes proposicions. Fent això, al mateix temps es delimita, sense dir-ne res, l'àmbit d'allò de què no hi pot haver proposicions.

3. Mario Bunge, "A la caza de la Realidad", 1.3 (pp.45-47)

Bunge ofereix una suposada refutació del que anomena la "miniontologia de Wittgenstein", és a dir, la segona de les "proposicions" del Tractatus Logico-Philosophicus, que diu: "El món és la totalitat dels fets, no de les coses". Penso que la refutació de Bunge no aconsegueix el seu propòsit per dos motius: 

3.01. L'obsessió per la forma quan parlem sobre una obra que acaba dient que les seves proposicions s'han de llançar una vegada s'han entès, o s'ha entès el que, de fet, és impossible dir;

3.02. La falàcia lògica de la "petició de principi" - la refutació no pot consistir només en negar allò que pretens refutar.

Ho il·lustrem amb cadascun dels punts de la seva crítica:

3.1. "Totalitat" només es pot entendre o com un sistema o con un conjunt. És evident que no s'ha d'entendre com un sistema, ja que no hi ha interacció entre els fets. I com a conjunt tampoc, ja que llavors resulta que l'"univers" (diu Bunge) no seria una cosa concreta sinó un concepte, i llavors tindríem una ontologia idealista.

3.11. Jo no pretenc pas saber què volia dir Wittgenstein amb "totalitat" (Gesamtheit), però el prejudici de Bunge, suposant d'entrada en contra de Wittgenstein l'existència d'aquesta cosa que és l'univers, és evident. L'únic que demostra això és que la ontologia de Wittgenstein és incompatible amb la seva (i això només és una refutació en la mesura que creguem en la de Bunge). Bunge analitza a Wittgenstein amb els prejudicis de: una certa concepció de "ontologia", un materialisme i una imatge sistèmica del món.

3.2. Els fets no poden interactuar, només les coses ho fan. I contínuament estem interaccionant amb coses. Per tant, el que hi ha són coses, no fets. El rellotge del meu portàtil interactua amb mi i em fa aixecar-me i anar-me'n a dinar quan és l'hora, i això en virtut d'una interacció entre coses, no entre fets. 

Contra això només dir dues coses: 

3.21. Probablement hi hagi interaccions, però, tenint en compte la complexitat de la matèria (i no parlem de la del meu cervell), la ciència segurament no les explicarà mai com a tals interaccions; aquestes interaccions no les tindrem mai davant nostre en forma de fórmules (recordem que no parlem de com les coses funcionen, cosa per la qual sí que hi ha fórmules, sinó d'ontologia, és a dir, el que les coses són). I, encara que no les tinguem davant, ¿qui pot "demostrar" lògicament la seva existència? Ningú. Estem davant d'una certa forma d'entendre el món que no està ni de bon tros demostrada, la qual cosa em porta a la següent cita del Tractatus: 

3.22. "(...)La creencia en el nexo causal es la superstición" (5.1361)

3.3. Tots els enunciats legals i normes socials tracten de coses, des de l'astronomia fins als negocis. El creure que només hi ha fets suposadament ens fa vulnerables contra els perills de l'univers: com un meteorit que es mogui perillosament en direcció al nostre planeta

3.31. Però per què barrejar filosofia amb ciència, quan Wittgenstein les distingeix tan clarament?! És que potser el positivisme científic es quedaria de braços plegats davant d'un perill? Per què no acceptar que precisament el que nega Wittgenstein és que sigui el mateix entendre com funciona el món que entendre què és el món?

3.4. Si el món fos la totalitat dels fets o d'estats de coses no seria un sistema. És veritat que hi ha fets i estats de coses, però per definir un fet o un estat de coses, pel bé de la lògica, primer hem de definir les coses, que són el que s'involucra en fets.

3.41. Definició de Bunge de cosa: Allò que és mudable (és a dir, una definició de "cosa" que depèn curiosament ni més ni menys que d'un fet (un fet, això sí, indeterminat): que canvïi (o pugui fer-ho), és a dir, que modifiqui el seu estat)

4. Una crítica molt més profunda i interessant em sembla la que ofereix Bertrand Russell en la seva introducció al Tractatus.  L'anglès no hi veu essencialment cap pega a nivell de lògica, i, en aquell moment, admetia que no veia forma evident d'escapar de les seves conclusions. Potser amb l'ajut del concepte de metallenguatge, etc.

5. He escrit molt, i tot i això estic segur que Bunge em destrossaria, com no podria ser d'una altra manera, en un cara a cara. Que cadascú extregui les seves conclusions.

5.1.Quan assumiré que del que no es pot parlar (i d'aquestes coses jo puc parlar molt poc) s'ha de callar?