Llegir aquest fragment de Javier Muguerza i contestar la pregunta:
"Sin libertad, sencillamente, no cabe hablar de sujetos morales. Cuando hablamos de alguien en tercera persona, siempre podríamos concederle lo que yo llamaría el "beneficio de la causalidad", esto es, explicarnos su conducta como el efecto de una causa o una serie de causas [...]. Y, sobre esta base, podríamos incluso llegar a decir que en ciertos casos que Fulano, después de todo, "no pudo actuar de otro modo que como lo hizo". Pero nunca podríamos decir tal cosa de nosotros mismos en primera persona sin incurrir en esa trampa mortal que Sartre dio en llamar la "mala fe". Decir "no pude actuar de otra manera que como lo hice" no sería sino una forma, y una forma tramposa, de eludir mi responsabilidad moral."Resumint, el tema de la impossibilitat d'eludir la pròpia responsabilitat alegant causes "externes", ja que això seria admetre quelcom palesament fals: que no ets lliure. Tu ets l'últim responsable de les teves decisions. Dir el contrari és negar-te com a ésser humà, és convertir-te en cosa.
Amb quina de les següents postures esteu més d'acord?:
a) Totalment d'acord amb l'argument.
b) Aquest argument conté una fal·làcia: Un judici objectiu i lògic no pot diferenciar entre el meu jo i el "jo" de qualsevol altre (a qui sí que està d'acord en atorgar aquest "benefici de la causalitat") sense caure en un subjectivisme radical que invalida l'argument. Aquesta demostració no demostra res, és pura emotivitat, sentimentalisme o subjectivitat.
c) Qualsevol que sàpiga una mica de neurociència moderna sap que tot apunta a que aquesta responsabilitat és una pura il·lusió: coses com l'anul·lació de la funció de reconeixement de responsabilitat moral quan hi ha lesions en certes parts del cervell; el provat paper de processos inconscients en la presa de certes decisions; el dubte sobre l'existència mateixa d'un "jo" permanent real (per més inabastable o "trascendental" que sigui); el -encara poc clar- condicionant genètic; ...
d) La qüestió no és la validesa lògica o filosòfica de l'argument. L'important no és el problema de la llibertat humana, de la capacitat de decisió o del cervell; no parlem pas de metafísica ni de lògica ni de biologia sinó de moral. És a dir, no sabem si l'argument és vàlid per se, però no ens queda altre remei que actuar com si ho fos, de vàlid.
Afenyeu-vos nois, aquest cop hi haurà regal segur per a totes les respostes! (clar que, que jo compleixi o no la meva promesa dependrà de la meva pròpia opinió sobre la qüestió formulada jejeje...)
Estic entre la B i la D. Crec que no són mútuament excloents.
ResponElimina'Actuar como si diós existiera...'
ResponEliminaalba
la b i la c.
ResponElimina-no d'acord amb a)
ResponElimina-d'acord amb b) excepte amb l'última frase
-d'acord amb c) excepte en l'expressió, massa extrema, de "una pura il·lusió", la substituïria per un altra que remetés el problema de la decisió moral, al problema de la "consciència" humana, ja que alguns fenomens que actuen en les decisions morals, també deuen actuar, probablement, en les no morals.
-d'acord amb la conclusió de d), tot i que no amb la seva argumentació. Jo hi hagués argumentat acceptant les diferents dimensions del problema, però que aquestes diferents dimensions, no invaliden el fet que la moral i tot el que comporta, és un problema de contínua 'autorreferència', és un tema o conjunt que sempre es remet als concepte que conté per explicar-se, però aquests conceptes no tenen validesa 'objectiva' fora d'aquest tema o conjunt.
Gràcies per les respostes!
ResponEliminaChusmis i Daniel: És cert, no són excloents. Conscientment no vaig evitar una màxima precisió en la pregunta.
Alba: Exacte. Si Déu no existeix per què nassos em segueixen parlant de moral i dient-me què he de fer? El problema des del meu punt de vista és que no és Déu qui ha mort sinó la seva idea, és a dir, la idea "Déu". En el fons seguim necessitant un Déu encara que ens diguem "ateus", les cultures no avancen tan ràpid, portem molts segles de monoteisme omnipotent i potser l'"individu" és el nou "Déu".
Anònim: Bastant d'acord, però matisaré els teus matisos:
- A b dic que és "sentimentalisme". Havent (suposadament) destrossat l'estructura lògica de l'argument segueix quedant alguna veritat, segueix tenint la seva força. I aquesta força consisteix en la forta sensació o sentiment que, independentment de si és real o no, tots tenim: no sabem si som lliures, però tenim la forta sensació de ser-ho. I, a més, responsables morals. Per això es pot dir amb certesa una cosa: qualsevol ésser humà que hagi comès una mala acció podria, en últim, en ultimíssim terme d'una confessió, reconèixer que ho hauria pogut fer diferent. La qual cosa no correspon necessàriament a la realitat, però sí que fa una cosa: un xantatge emocional o sentimental que, si no estem segurs de si tenim raó o no però el seguim exercint, s'acaba convertint en l'autèntica "mala fe". Més o menys, tampoc ho tinc 100% clar eh
- Quant a c: és que crec que el mateix tipus d'interpretació que ens portaria a negar l'existència de la moral en el cervell de l'home també ens portaria a negar, sense menys vacilacions, la "consciencia" com una altra "il·lusió".
- Per acabar: Aquest és el punt que em fa dubtar més. Ja pensaré en la teva alternativa d'argumentació.
Quant al regal... bé, és que veureu... ara no vaig molt bé de pasta... ja sabeu que un es deixa endur per l'emoció, vinga, que a tots ens ha passat...