Generació Ni-Ni – “Busca sort i caga’t en Déu!”

Aristòtil, amb la seva indefensable defensa de l'esclavitud, posa de rellevància, no obstant, una cosa important: la incompatibilitat entre la necessitat de l'home de treballar per sobreviure, i la verdadera naturalesa d'aquest home, que no està fet per treballar sinó per ser feliç, essent la recerca de la saviesa el graó més alt possible d'aquesta felicitat. Tal idea (no la de l'esclavitud, òbviament, sinó la de la realització de l'home no precisament a través del treball) serà compartida ni més ni menys que per un altre dels filòsofs més respectats, encara que encara no tant com el vell estagirita: Bertrand Russell, que a Elogio a la ociosidad diu que molts dels problemes actuals són deguts no a la vagància sinó tot al contrari: a l'excés de treball i als excessos que s'han comès a l'hora d'enaltir les suposades virtuts d'aquest. La consecució d'una societat més justa i feliç passava, per aquest monstre de la lògica, per aconseguir una jornada de 4 hores combinada amb una educació el suficientment consistent com per permetre a cada home trobar el seu camí per realitzar-se: pintar, fer poemes, dedicar-se a la satisfacció de les seves curiositats científiques, etc.



Que avui no avancem cap a aquest ideal és patent, i ho és per 2 costats: per una banda, el treball cada vegada és més estressant, més quantitat d'hores, més desagradable, més ineficient, més competitiu. Per l'altra, el temps d'oci és tot al contrari d'aquesta realització que no paren de demanar els filòsofs. Quan l'home mitjà d'avui surt de treballar, cansat i enfastiguejat, és que potser es posa a llegir, a estudiar, a crear, a pensar…? No. Es llança als passatemps més frívols que és capaç de vendre-li el sistema consumista com a premi pel seu esforç: oci made in USA o fet a imatge i semblança seva, o bé: a torrar-se a la platja, a emborratxar-se, a buscar satisfer els plaers més immediats – que demà serà un altre dia. En una paraula: això de l'oci és una mentida, quan sortim de treballar… seguim treballant! Com a consumidors, és clar: el sistema s'aprofita de nosaltres pels 2 costats – pel davant i pel… Heu anat recentment en un vol de Ryanair? És la mutació del "viatger" en "consumidor". Sembla un concurs (per no dir un sketch dels Monty Python): a veure quantes coses absurdes et poden vendre en un trajecte de 3 hores, des de cigarrets sense fum fins a butlletes de rasca-i-guanya, targetes de mòbil, entrades per Port Aventura,… Per tant: treballem tot el dia. L'únic moment realment nostre és quan dormim.



Se'm dirà, potser, irrealista o potser fins i tot demagog; jo diré: no és demagògia, és simple sentit comú contra un model que estem acceptant acríticament en nom de la suposada conquesta de la racionalitat que es vanagloria de ser la nostra civilització. Som la puta canya: prohibim els toros, prohibim el burka, exportem democràcia… I jo dic: no em creuré res, RES de tot això fins que no vegi ni que sigui un gram d'aquesta "racionalitat" portada a la pràctica per aconseguir un verdader benestar (o sigui: "estar-bé", i no "tenir de tot i tots els problemes resolts amb el mínim de preocupacions"). És potser racional que, davant la situació de paro, per dir-ho castissament, sigui tan difícil racionalitzar i repartir una mica el treball? Si a uns els en sobra i als altres els en falta, mira si és senzill! Però, espera, què dius? Repartir? Compartir? Però si aquí l'únic que compta és l'individu, què dius boig! Tot allò a què aspiris en aquesta vida ho hauràs d'aconseguir tot sol, ningú t'ajudarà, i encara vols que pensi en els altres? "Busca sort i caga't en Déu!" acostumava a dir el meu avi, amb la conseqüent escandalització de la meva àvia davant de tal exabrupte. Doncs bé: Això és tan patètic com destructiu i, sobretot, fals. Ningú, amb la Raó i la lògica en mà, ningú podrà acceptar que la societat no és, en primer lloc, comunitat, que aquí les coses s'han de fer entre tots, que si cadascú va per la seva banda no ens en sortirem. El més trist és que aquest no és el primer valor que ensenyem als nostres fills. Jo ho veig amb alguns alumnes, nanos tot just de 12 o 14 anys a qui els pares ja es preocupen de deixar ben clar que el que han de fer és esforçar-se i estudiar, però no per aprendre o "ser homes de bé", sinó perquè sense els aprovats que ha d'aconseguir sigui com sigui no seran res en aquesta vida, que és essencialment lluita de tots contra tots en què maricon l'últim (amb perdó pels maricons). En la vida cadascú ha de ser un superheroi contra les adversitats, que avui ja no són tant els "elements" com els "altres" que impedeixen la consecució del teu paradís terrenal. Clar, si resulta que no ets un superheroi, qualsevol altra qualitat que ajudi a fer-ho veure, com enganyar o no tenir escrúpols, serà ben-vista i ben-vinguda, tot sigui per no parar la maquinària. Fixeu-vos: el primer valor que ha de tenir una empresa no és la competència sinó la competitivitat, que és un eufemisme per dir: el teu objectiu com a empresa és aconseguir que l'altre s'ensorri.



Així com la mentida aquesta dels diners. Tanto tienes tanto vales… fins que ens adonem que hi ha gent que no té res de res, de manera que si aquí et compres una barra de pa per 50 cèntims i penses "50 cèntims que m'he guanyat amb el suor del meu front", això és fals: quanta gent ha de pagar amb la vida perquè aquesta barra et costi 50 cèntims? El valor els diners és destructiu, en primer lloc, per la seva artificialitat.



Demagògia o realisme? No ho sé. Seria possible, en termes econòmics, una societat més pròxima a aquell ideal filosòfic? Russell ja ho defensava fa una colla d'anys, i ho feia en virtut d'un fet: l'avenç tecnològic. El qual seria l'aplicació del que he dit més amunt: aplicar d'una vegada per totes la Raó al benestar. Perquè la contradicció, si més no, té una gran força de convicció: tenim una tecnologia que fa autèntics miracles, impensables per ningú fa poques dècades (si a Russell ja el convencia al seu temps, no vull pensar què opinaria ara). En canvi, la vida no tendeix precisament a ser més agradable, ans al contrari. Quina és la primera aplicació de tots aquests avenços tecnològics? El mercat, evidentment. Si una tecnologia arriba a la societat, és potser amb l'objectiu de fer-li la vida més fàcil? No: és perquè algú hi guanya calers. L'exemple més aterridor d'això són les farmacèutiques, verdaders mercaders de la vida de la gent. Per no parlar de la indústria armamentística, evidentment. Per tant, permeteu-me ara a mi l'exabrupte: QUE ES FOTIN PEL CUL EL MÒBIL QUE GRABA VÍDEOS, INTERNET WIFI, LES PANTALLES 3-D, I EL GPS fins que no s'apliquin racionalment.



Però anem al tema. Ara es parla de la "generació Ni-Ni" (expressió sortida, per cert, d'un atroç programa de televisió que per sort em sembla que ja ha desaparegut). Jo pregunto: aquesta generació, al negar-se a fer res (o això diuen: si ni estudies ni treballes, ja no fas res, no ets res, no vius), aquesta generació, dic, s'amaga de la Realitat o la veu més nítidament? Jo m'inclino per la segona opció.



Una cosa és clara: quan es parla de milions d'individus, de quelcom que afecta a tot un país, no es pot culpabilitzar individualment sense cometre una autèntica falàcia. Estadísticament parlant (aquí els sociòlegs ens podran tirar un cable), estic segur que és lícit prendre com a certa la següent hipòtesi de treball: una generació és estrictament igual a l'anterior o la posterior, a priori. Vull dir: som, en conjunt, fruit del nostre temps. O bé: els que ara redueixen a un no-res moral i existencial aquesta "generació Ni-Ni", si, en un experiment mental, els imaginéssim sotmesos a les mateixes circumstàncies, també donarien lloc a una generació Ni-Ni. Determinisme social? No, simplement "les nostres accions tenen conseqüències – i, en particular, a nivell social i sobre la generació següent". Jo només parcialment crec en aquesta suposada davallada tan alarmant del nivell de l'educació. L'educació ha millorat molt, moltíssim, en alguns aspectes, respecte a la generació anterior. Però al cap i a la fi, quins han estat els pares i els mestres d'aquests individus "ni-ni"? No es pot ensenyar el que un no té. I l'educació ja estava molt malament fa 20 o 30 o 40 anys. La davallada s'ha produït, en tot cas, en els resultats d'una forma particular d'avaluació.



Però llavors hi ha l'aspecte del "món del treball". Aquí es parla molts de les "condicions", que sempre són del tipus: sous, vacances, temporalitat. L'aspecte més important, per mi, és aquest: el difícil que és mantenir-se uns quants anys fent la mateixa feina. És que és l'única manera d'aprendre, passar-se molts anys fent el mateix! Clar que això també és culpa nostra: Entrem en una feina, passen 6 mesos i ja ens considerem prou experts com per anar a cobrar 100 euros més. O bé: fem un màster i ja demanem 3.000 euros al mes.



Repeteixo la pregunta: veuen aquests joves una Realitat deformada o nítida? Bé, potser no ho sabran explicar, potser no en són conscients. Però és que la Realitat, a part d'entendre's, es palpa, es viu. Com sempre, l'advertiment: d'acord, no és suficient. Avui dia és irrenunciable la Raó i l'entendre les coses, el saber argumentar, tant cap als altres com per un mateix. El que passa és que, si això s'objectiva, malament, segur que ens equivoquem. Un pot tenir raó sense necessàriament ser capaç de donar raons. El terreny de donar raons no és necessàriament el terreny del més racional sinó el del més fort.


Sé que és un lloc comú molt recurrent, però molt sovint tinc la forta sensació d'estar revivint, com a societat, l'Atenes de fa més de 2.300 anys: l'èxit dels sofistes contra els qui un Sòcrates va haver de recordar que la Raó és quelcom més que "aconseguir convèncer" o "aconseguir que les coses et vagin bé a la polis".