Avui he quedat per prendre un cafè amb dos ex-companys de la Facultat que estan fent el doctorat.
Qui està més en el bon camí a la Realitat? El que treballa fort en un concretíssim tema, que pateix perquè té un deadline, que prova una i mil vegades les coses abans que li surtin, que s'ha d'ocupar d'un munt de coses alienes al treball d'investigació pròpiament dit? O bé el que s'ho contempla serenament des de la distància, que hi reflexiona sense implicar-s'hi, que ho veu amb coneixement però amb perspectiva? Segurament: cap dels dos, perquè són necessàries les dues posicions. L'obligació et compromet en l'esforç, creant ordres necessaris en el teu pensar i fer; la distància t'aïlla de totes les contingències i t'apropa a una reflexió més objectiva.
Quan has d'assolir un objectiu "sí o sí", la cosa surt passi el que passi. Normalment això és matxacant totes les teves preconcepcions que tenies sobre el resultat o el mètode, que a vegades són altament interioritzades i difícils de destruir.
Quan avances per lliure, et quedes amb tu totes aquestes preconcepcions i idees. Pel bo i pel dolent: algunes d'elles et dificultaran enormement l'avenç, perquè són incorrectes i representen obstacles. Però, què hi ha d'aquelles que tenen alguna cosa de genuïna, aquella primera inspiració o motivació, aquell convenciment que volies mostrar a tothom?
Qualsevol recerca de la Veritat és un "anar a contracorrent". No perquè "costi" o perquè el camí sigui dur, sinó perquè simplement no hi ha camí, no hi ha mètode (ni infal·lible ni fal·lible).
dissabte, 29 de maig del 2010
diumenge, 23 de maig del 2010
Prigogine et al.
1
"En este fin de siglo se plantea frecuentemente la cuestión del provenir de la ciencia. Para algunos, como Stephen Hawking en su Breve historia del tiempo estaríamos cerca del fin, del momento en que podríamos descifrar el "pensamiento de Dios". Por el contrario, creo que la aventura recién empieza. Asistimos al surgimiento de una ciencia que ya no se limita a situaciones simplificadas, idealizadas, mas nos instala frente a la complejidad del mundo real, una ciencia que permite que la creatividad humana se vivencie como la expresión singular de un rasgo fundamental en todos los niveles de la naturaleza"1
2
"That ‘all things flow’ is the first vague generalization which the unsystematized, barely analysed, intuition of men has produced.… Without doubt, if we are to go back to that ultimate, integral experience, unwarped by the sophistications of theory, that experience whose elucidation is the final aim of philosophy, the flux of things is one ultimate generalization around which we must weave our philosophical system."2
3
Fins a dia d'avui, la ciència moderna s'ha mogut poc, en allò fonamental, des del seu inici amb Newton. Em refereixo a dos conceptes bàsics, que en certa manera estan relacionats: reversibilitat del temps i constància o validesa eterna de les lleis fonamentals. Al segle XIX, el segon principi de la Termodinàmica semblava erigir-se com un important desafiament. Fou Boltzmann qui va lligar els nivells micro i macroscòpics del segon principi: la generació d'entropia no és cap fletxa del temps intrínseca al món, sinó que és simplement el fet estadístic (i possiblement tautològic) que "normalment passa el més probable". Les lleis fonamentals de la Física, a més de causals, serien totalment reversibles i, llavors, l'aparició d'irreversibilitat (i d'estats estables de no-equilibri, essencials entre altres coses per a la vida) seria un pur accident, la coincidència afortunada d'unes condicions inicials determinades.
Això és el que, pel que entenc, Ilya Prigogine no accepta3. No m'extenc, però bàsicament pretén demostrar que el segon principi està tant al nivell microscòpic com al macroscòpic - és quelcom més que pura estadística. I això ho canvia tot: el món no és només unes condicions inicials + unes lleis d'evolució temporal - ja siguin estrictament causals o aleatòries-. Condicions inicials i evolució, ingredients i plat final, són inextricables, inseparables. El temps no és només el que fa que una cosa passi primer i una altra després, sinó forma part de les mateixes entranyes de l'evolució en si. Bé, tant per part meva com per part de la física falta desenvolupar-ho molt, però no deixa de ser un indicador que, potser, l'evolució del coneixement haurà de passar per un profund, gairebé traumàtic, canvi de "paradigma". Per exemple: Haurem d'acabar recuperant el concepte aristotèlic de "finalitat" en la Natura?
4
Un altre dels trets de la ciència moderna que roman gairebé intacte des dels seus orígens és el d'anàlisi, és a dir, la divisió d'una realitat en fragments o bocins o casos més fàcilment estudiables. Fins ara ens ha anat bé, però, per altra banda, comencem a intuir les limitacions d'aquest mètode. La "no-localitat" quàntica o l'"emergència" en sistemes complexes semblen indicar que, en efecte, quan oblidem el Tot (d'una situació determinada), ens deixem ingredients essencials per entendre'l. El "Tot" no surt de les "parts"! Suposar el contrari se'n diu fragmentar.
5
I un exemple concret -lligant ara amb el que dèiem al paràgraf 3- n'és la fragmentació del temps en passat-present-futur. Si els vincles temporals no fossin molt més complexes... d'on surten els solos dels grans improvisadors del Jazz? Ara que... és que potser Mozart o Bach o Beethoven no improvisaven quan componien? És que la vida no és improvisació constant? Ens podem aturar mai? Segurament "Tot flueix" no ho va dir Heràclit, però té raó Whitehead que la intuïció antiga té molt de recuperable. La ciència moderna estudia una Realitat morta, estàtica, congelada. I aquí, senyors, queda lligat tot: Prigogine, Whitehead, Aristòtil, Charlie Parker (i el que faci falta).
Notes
1 Extret d'un entrevista a Ilya Prigogine realitzada per Christian Delacampagne, Recherche (1985)
2 A. N. Whitehead, "Process and Reality", 1929 (Part V)
3 Cfr., per exemple, el seu llibre "¿Sólo una ilusión?"
"En este fin de siglo se plantea frecuentemente la cuestión del provenir de la ciencia. Para algunos, como Stephen Hawking en su Breve historia del tiempo estaríamos cerca del fin, del momento en que podríamos descifrar el "pensamiento de Dios". Por el contrario, creo que la aventura recién empieza. Asistimos al surgimiento de una ciencia que ya no se limita a situaciones simplificadas, idealizadas, mas nos instala frente a la complejidad del mundo real, una ciencia que permite que la creatividad humana se vivencie como la expresión singular de un rasgo fundamental en todos los niveles de la naturaleza"1
2
"That ‘all things flow’ is the first vague generalization which the unsystematized, barely analysed, intuition of men has produced.… Without doubt, if we are to go back to that ultimate, integral experience, unwarped by the sophistications of theory, that experience whose elucidation is the final aim of philosophy, the flux of things is one ultimate generalization around which we must weave our philosophical system."2
3
Fins a dia d'avui, la ciència moderna s'ha mogut poc, en allò fonamental, des del seu inici amb Newton. Em refereixo a dos conceptes bàsics, que en certa manera estan relacionats: reversibilitat del temps i constància o validesa eterna de les lleis fonamentals. Al segle XIX, el segon principi de la Termodinàmica semblava erigir-se com un important desafiament. Fou Boltzmann qui va lligar els nivells micro i macroscòpics del segon principi: la generació d'entropia no és cap fletxa del temps intrínseca al món, sinó que és simplement el fet estadístic (i possiblement tautològic) que "normalment passa el més probable". Les lleis fonamentals de la Física, a més de causals, serien totalment reversibles i, llavors, l'aparició d'irreversibilitat (i d'estats estables de no-equilibri, essencials entre altres coses per a la vida) seria un pur accident, la coincidència afortunada d'unes condicions inicials determinades.
Això és el que, pel que entenc, Ilya Prigogine no accepta3. No m'extenc, però bàsicament pretén demostrar que el segon principi està tant al nivell microscòpic com al macroscòpic - és quelcom més que pura estadística. I això ho canvia tot: el món no és només unes condicions inicials + unes lleis d'evolució temporal - ja siguin estrictament causals o aleatòries-. Condicions inicials i evolució, ingredients i plat final, són inextricables, inseparables. El temps no és només el que fa que una cosa passi primer i una altra després, sinó forma part de les mateixes entranyes de l'evolució en si. Bé, tant per part meva com per part de la física falta desenvolupar-ho molt, però no deixa de ser un indicador que, potser, l'evolució del coneixement haurà de passar per un profund, gairebé traumàtic, canvi de "paradigma". Per exemple: Haurem d'acabar recuperant el concepte aristotèlic de "finalitat" en la Natura?
4
Un altre dels trets de la ciència moderna que roman gairebé intacte des dels seus orígens és el d'anàlisi, és a dir, la divisió d'una realitat en fragments o bocins o casos més fàcilment estudiables. Fins ara ens ha anat bé, però, per altra banda, comencem a intuir les limitacions d'aquest mètode. La "no-localitat" quàntica o l'"emergència" en sistemes complexes semblen indicar que, en efecte, quan oblidem el Tot (d'una situació determinada), ens deixem ingredients essencials per entendre'l. El "Tot" no surt de les "parts"! Suposar el contrari se'n diu fragmentar.
5
I un exemple concret -lligant ara amb el que dèiem al paràgraf 3- n'és la fragmentació del temps en passat-present-futur. Si els vincles temporals no fossin molt més complexes... d'on surten els solos dels grans improvisadors del Jazz? Ara que... és que potser Mozart o Bach o Beethoven no improvisaven quan componien? És que la vida no és improvisació constant? Ens podem aturar mai? Segurament "Tot flueix" no ho va dir Heràclit, però té raó Whitehead que la intuïció antiga té molt de recuperable. La ciència moderna estudia una Realitat morta, estàtica, congelada. I aquí, senyors, queda lligat tot: Prigogine, Whitehead, Aristòtil, Charlie Parker (i el que faci falta).
Notes
1 Extret d'un entrevista a Ilya Prigogine realitzada per Christian Delacampagne, Recherche (1985)
2 A. N. Whitehead, "Process and Reality", 1929 (Part V)
3 Cfr., per exemple, el seu llibre "¿Sólo una ilusión?"
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)