Punts bàsics d'una filosofia que considero plausible

- Pensament polític: anarquisme socialista com a ideal/guia, sense necessàriament haver de pensar en la seva realització pràctica en forma d'una societat determinada. La realitat està oberta; no sabem pensar fora dels esquemes determinats per la nostra manera de viure. Reconeixement del fet que les societats humanes encara són massa complexes com per guiar-nos per números i teories "científiques". Rebuig total del neoliberalisme i qüestionament radical de les idees bàsiques del capitalisme, sense dir tanmateix que no es puguin salvar elements d’ell.

- Metafísica: organicista. Tot està connectat amb tot, i la realitat té estructures emergents que la fan infinitament més complexa que no la mera unió dels seus "àtoms". Ja el nostre llenguatge, amb el qual descrivim la realitat, és massa complicat com perquè la imatge de l'atomisme lògic passi de ser una eina més, de limitada aplicabilitat. La ciència no descobreix com funciona el món; això ho fa la nostra ment de forma espontània, essent la ciència una eina sorprenentment potent per verificar i falsar teories que ens inventem. La ciència ens diu què passa quan apliquem determinats esquemes conceptuals al món; com s'adiu el món a aquests determinats esquemes conceptuals («models»), sempre limitats, aproximats, condicionats i parcials. La intuïció (entrenada) és imprescindible per a la ciència. L'artista o el mistic, o pel cas potencialment qualsevol ésser humà, descobreixen també aspectes molt profunds i subtils de la realitat, aspectes inaccessibles a la ciència. La naturalesa del temps és un exemple molt clar de realitat inaccessible per a la ciència (com a mínim la actual). Elements que indiquen que el món té aquesta naturalesa organicista ja en mecànica clàssica, reforçats en teories més modernes (cfr. disputes metafísiques entre Leibniz i Newton/cartesians), així com en matemàtiques. En aquestes teories hi ha elements de recursivitat i jerarquia més o menys explícits. Això vol dir que la natura conté aquests elements, i aquesta és l’explicació de perquè aquestes eines funcionen tan bé (No: «la Natura segueix lleis…» sinó «les matemàtiques es correlacionen amb la realitat». Aquesta és la base d'una metafísica organicista i racional).

- Epistemologia: realisme racionalista (la ciència busca entendre la realitat, la mera descripció i recopilació de dades empíriques no és per si sola ciència, com tampoc ho és la mera cerca de solucions a problemes o profit o utilitat. L'eina bàsica amb la qual la ciència entén la realitat són les matemàtiques, que fan correlacionar events de la realitat amb events en la nostra ment) + anarquisme epistemològic (la investigació i l’ensenyament de la ciència han de ser el més lliures possible) + epistemologia naturalitzada (el realisme científic ha d'acceptar el fet que l'ésser humà pot entendre i fer ciència; el com ho fa és essencialment la preguna kantiana i una característica innegable de la realitat que es troba al cor mateix de la ciència i que al seu temps necessita atenció, qüestionament, i potser algun dia explicació).

- Ètica: budisme (centralitat de la consciència del dolor i el desig, practicar l'atenció conscient a la pròpia ment; sense oblidar que, pel que sabem, hi ha un "budisme" en totes les religions) + platonisme (intel.lecte i bé moral convergeixen en cert sentit. És essencial en l'ésser humà la  possibilitat de l'exercici de les seves facultats mentals superiors, i la realització pràctica d'aquesta possibilitat constitueix un objectiu moral, i, a fortiori, social i polític)

- Filosofia de l'educació: aprendre és descobrir, reflexionar i sintetitzar. L'evaluació (exàmens, notes...) és una eina, però s'ha d'tilitzar correctament o pot convertir-se en quecom sumament destructiu. També és destructiu separar teoria de pràctica; treball intel.lectual de treball físic. Així com separar els joves dels problemes i obligacions del món real durant un temps massa llarg. És perjudicial mantenir als joves en bombolles fins a una edat massa avançada. El fi de l’educació és el desevolupament de la persona com un tot.

- Filosofia de la ment: innatisme + meta-cognició. Inadequació fonamental de la «analogia computacional»: falten elements essencials (per exemple: el significat de «significat», o l’element creatiu del llenguatge natural). El sol fet que un ordinador passi el «test de Turing» no ens diu si té consciència o si el que fa ho fa com ho fa l’humà. Problema cos-ment: la ment emergeix de, i alhora trascendeix, el cervell. (L'afirmació "la ment no és més que el cervell" és verdadera però epistemològicament buida, almenys a falta de més comprensió de les parts que la conformen. Necessitem pensar en la ment com en quelcom més que el cervell igual com necessitem pensar un cotxe com quelcom més que la mera juxtaposició de les seves parts materials. És una afirmació del tipus «lligam» («constraint») més que no una proposició amb contingut semàntic. És a dir: té la forma A=B sense que sapiguem què són A o B. L'estudi de la ment és essencialment independent de l'estudi del cervell, com la química és essencialment independent de la física). La experiència subjectiva conscient és real, important, i no tenim ni tan sols cap temptativa d'explicació científica sobre com està relacionada amb el cervell. El mateix es pot dir del "lliure albir" (llibertat humana). Aquestes coses ens indiquen que en la visió científica materialista de la realitat, i, per tant, en la teoria darwinista de l’evolució, falten elements essencials.

- Religió: Els actuals ateus fan el mateix error amb la religió que molts crítics amb la ciència fan amb aquesta: oblidar la trascendentalitat dels seus conceptes. Però en totes religions la gent ha parlat de la inabastabilitat, inefabilitat o incomprensibilitat de Déu, i això els posa per sobre d’aquests ateus – de fet, els posa, en aquest tema concret, més a prop de la ciència que els ateus: la realitat última ens supera, és trascendent. En tot cas, l’actitud correcta científica davant de la religió no és de rebuig d’una teoria errònia al costat de la teoria «correcta» que és la ciència; la religió és un fenòmen que cal entendre com qualsevol altre fenòmen d’aquest món. És evident que Déu existeix, encara que «només» sigui com a idea, sentiment, o el que sigui, i que ha captivat a milions i milions d’éssers humans al llarg de la història i ho segueix fent. És una actitud molt natural davant del món, i aquesta n’és una característica molt interessant. Ciència i religió no són directament comparables, sense dir que siguin tampoc totalment independents l’una de l’altra, de la mateixa manera com la ciència pot aportar moltes coses a l’art i viceversa. Cal separar el bo del negatiu, tant en religió com en ciència.