Deixem la Física una estona. Penso que en el terreny de la ment humana Noam Chomsky ha expressat les idees que van en la direcció més adequada. Algunes idees nostres (avís: lectura condensada......)
1.- Tenim un "òrgan" sintàctic.
És cert que, com a humans, mentalment som bàsicament "éssers sintàctics": tenim una maquinària mental interna de tipus computacional, i la seva expressió més detallada, espontània, característica i universal és això que anomenem "llenguatge".
2.- Totalment d'acord amb que el que pot explicar la capacitat humana del
"lenguatge", l'origen i les propietats d'aquesta maquinària, pot ser al final quelcom semblant al que explica altres regularitats
matemàtiques a la Natura, com la forma polièdrica dels virus o la forma hexagonal de les cel.les de les bresques de les abelles, més que no pas una evolució contínua deguda a la sel.lecció natural; algun "constraint" que depèn directament de
les lleis físiques i fets geomètrics (al dir això ja estem dient "Principi de mínima acció" i tot el demés, altre cop).
3.- Consciència/metacognició:
Chomsky també deixa clar que allò de què som conscients és verdaderament la punta de l'iceberg del que es mou per sota.
D'acord, però: res no impedeix que siguem conscients d'alguna cosa com la "forma" del que es mou per sota. Com ho rebem? Com ho interpretem? No hi ha interacció entre l'activitat inconscient i la conscient? No hi pot haver processos cognitius que facin referència a altres processos cognitius interns?
Suposem que el que fem com a humans depèn del moviment espontani inconscient i d'una certa "meta-cognició". En aquest nivell meta-cognitiu el que tenim és una mena de mètrica, un mapa o marc d'interpretació, quelcom que ens permet esquematitzar i posar al seu lloc el que es mou per baix. Això em sembla que es veu molt clar, per exemple, en com juguem a escacs: entre altres coses, combinant per un cantó càlcul de posicions, combinació de símbols que proporciona la maquinària sintàctica, amb, per un altre, raonament a nivell més alt i global - "tàctica" i "estratègia" respectivament.
També afegir que em semblaria interessant interpretar a Wittgenstein en aquesta direcció. "Bah!, és només filosofia, no va acabar dient res d'aprofitable!" Precisament! Wittgenstein va fallar en el seu intent, però és que en molts aspectes ell mateix expressava aquesta limitació. Els processsos cognitius interns, dels qual depèn allò que fem com a humans, s'escapen radicalment de la nostra comprensió actual, sigui científica o filosòfica. El fet que l'intent d'entendre'ls falli, però, és potser ell mateix, no obstant, la "dada empírica" de valor més alt de què disposem actualment (veure també més avall, punt 5, sobre "ciència empírica").
4.- Hi afegim una mica de Penrose (el que faltava...;)
Aquest tema de la metacognició apareix en una pregunta que li fan a Roger Penrose al final d'una de les seves xerrades on parla de la seva visió de la ment humana, la seva propietat de no-computabilitat i el seu possible orígen directament assentat depenent de lleis físiques fonamentals. Penrose veu favorablement la proposta.
Notar que no hi ha contradicció entre la no-computabilitat que proposa Penrose i l'existència de "l'òrgan sintàctic" que introduíem a 1. També per a Chomsky la "capacitat creativa" de la ment humana és quelcom que supera de molt els límits de la nostra comprensió actual i potser futura del tema, al mateix temps que, potser, algun dia podrem entendre el component de tipus computacional-sintàctic que probablement està a la base d'aquesta capacitat.
5.- Psicologia: ciència?
Avui en dia parlem de "ciència moderna", però no caiguem en la trampa d'oblidar la dependència d'aquesta amb idees molt anteriors històricament. La majoria de ciències establertes avui en dia tenen orígens ancestrals, i en molts casos no només un orígen merament històric sinó que hi ha coses que es van dir fa mil.lenis i que estan presents, de forma més o menys retocada, més o menys explícita, en la ciència corresponent actual - hi ha una continuïtat en el desenvolupament de les idees que va des de l'Antiguitat fins als nostres dies. La Matemàtica és un cas massa evident com per parlar-ne. La Física té com a mínim un Arquímedes. La lingüística i la lògica tenen a l'antic indi Pāṇini (indi del segle IV a.C., els treballs del qual es reconeix avui en dia que són rigurosos precursos de lògics actuals com Frege o Post). La Medicina a Hipòcrates, també segles V i IV a.C. La Psicologia, però, no sembla tenir cap "pare" ancestral. A qui citen, històricament, els psicòlegs, quan introdueixen la seva especialitat? Es clar que des de sempre hi ha hagut gent que ha reflexionat sobre l'"ànima" humana, però no trobem aquesta mateixa continuïtat, entre cap autor antic i la psicologia moderna, que trobem en altres camps. Aquí som més llestos que ningú, o bé hem entès malament l'origen de la ciència moderna i la seva relació amb la història de les idees anterior.
Si es seguís el patró del resta de les ciències, no seria tan estrany que algun dia s'acabi veient, per exemple, a un Buda, com un precursor, en el sentit dels citats, d'una autència ciència psicològica moderna - una que ha entès alguna cosa. De fet, si la psicologia avancés incorporant la idea de la metacognició, no crec que la cosa pari tan lluny de pràctiques meditatives com les que formen part del budisme.
Ep! Una altra cosa és l'estudi empíric fisiològic del cervell. Aquest estudi és totalment necessari i en total continuitat amb la història precursora. Només cal reconèixer, aquí, l'enorme distància entre els notres relativament pobres esquemes conceptuals i recursos tecnològics per una banda, i la brutal complexitat del sistema que tenim entre mans per l'altra.
