Resituem-nos

(Esborrany  molt preliminar, molt provisional...)

INTRODUCCIÓ

Durant segles, la Filosofia va ser esclava de la Teologia. Poc a poc, les especulacions sobre Déu i el món, raó i fe, sobre la Creació, el lliure albir etc etc. van anar originant una Filosofia Natural: l'existència de Déu no impedeix que el món pugui ésser entès per si mateix. Aquesta Filosofia Natural se servia de les eines existents en aquell temps, com no podia ser d'altra manera. Aquestes eren les que l'enginy humà -sempre tan per endavant del pensament formal- havia creat: palanques, politges, molles, rodes, engranatges i coses per l'estil. Una matemàtica i geometria relativament simples servia per aquests sistemes (era l'època de lleis com la venerable “llei de Hooke”, per exemple). La Filosofia segons la qual el món pot ésser entès com un mecanisme, com quelcom que un Artesà podria haver construït, el Mecanicisme, va tenir molta predominància: el món com un rellotge gegant i perfecte. Això va ser fins que Newton escrigué els famosos “Principis matemàtics de Filosofia Natural”, els quals varen destruir per sempre aquesta filosofia. El món no era intel·ligible, no ers reduïble a mecanisme; no són pas petits engranatges, rodes i politjes les que el mouen. Què pot explicar el que veiem al nostre entorn? Què pot explicar, encara més, el misteri de la ment humana? Leibniz -potser més notablement que ningú- extragué les conclusions “metafísiques” d'això, és a dir: ¿com ha de ser aquest món que ens ha estat llançat per sempre més enllà de les nostres possibilitats de comprensió racional? – el qual el va portar a descobrir o intuir, en la seva Filosofia, moltes idees que segles després serien formalment i/o empíricament redescobertes o corroborades, i ningú ens diu que aquesta font s'hagi esgotat. És amb aquesta clau que cal llegir la Filosofia posterior, en particular Hume i Kant. Per la seva banda, Newton va acabar veient els seus propis descobriments com un “absurd” que en algun moment va arribar a arrepentir-se d'haver formulat. Newton no era un filòsof en el mateix sentit que Leibniz. Com avui sabem, els verdaders interessos de Newton estaven en un altre indret. Conclusió: si no volem acabar creient en supersticions, val més no oblidar la Filosofia.

El mal no està en la Filosofia. El mal està en tractar les idees, els llenguatge, els coneixements, de forma arbitrària i trivial; en actuar com si allò que pensem o escrivim floti en un món conceptual absolutament allunyat de qualsevol connexió amb la realitat; en pensar amb "nocions incompletes" (expressió de Leibniz), .....

Avui es torna als orígens de la Ciència en el “descobriment” de la “complexitat”... en realitat es torna a la Filosofia. Agafem la Física Teòrica: la Física d'avui especula molt sobre nocions filosòfiques. El qual està bé, però s'hauria de reconèixer que la possibilitat de fer això no surt pas de la teoria mateixa - no descobrim la sopa d'all-  sinó de la imaginació innata de l'ésser humà; ¡fa més de 2.000 anys que Epicur parlava d'un infinit de móns/universos, alguns com el nostre, alguns de molt diferents, com a requisit lògic de l'atomisme! La Física superposa un llenguatge matemàtic a la imaginació innata de qualsevol ésser humà.
Les teories de la Física són ultra-mega-super-sofisticades. El pensament humà està subjecte a la mateixa finitud de sempre, i avança, com no ho pot fer d'altra manera, amb grans dosis de creativitat, il·lusió, imaginació i fe en el que fa.

PRINCIPI DE MÍNIMA ACCIÓ

“La Natura és mandrosa”. Per què si tires una moneda enlaire donant-li un cert moment angular inicial aquesta farà, de manera robusta, voltes no respecte a qualsevol eix, sinó respecte a un que passa pel seu centre? Perquè aquest moviment minimitza el camí de les partícules que composen la moneda – “però aquestes podrien frenar de cop i així recorrerien menys camí!” “No! frenar aquestes partícules suposaria més treball, més acció”. Aquest és l'esperit del principi de mínima acció, el qual directament podem veure directament en la Mecànica Clàssica, ja de forma una mica més abstracta en Electromagnetisme, i que manté la seva vigència fins en les més modernes teories de la Física.

El principi de mínima acció no és una llei matemàtica més. Si tenim la imatge de les lleis de Newton de que el que hi ha són per un cantó partícules i per altre forces més o menys independents les unes de les altres, oblidem que aquestes forces no són res per si soles, sinó només una manera abstracta de descriure l'efecte recíproc entre partícules; millor dit, l'efecte recíproc del moviment de les partícules. La realitat del moviment, diríem, fent-nos eco encara de Leibniz¹.

BIOLOGIA i FÍSICA

Els éssers vius són sistemes, des del punt de vista físic, increíblement intricats. Avui creiem que tots ells són el resultat d'una llarga evolució de milions d'anys a partir d'organismes unicel·lulars. El llenguatge de l'evolució són els gens, porcions de grans mol·lècules orgàniques en què es repeteixen una vegada i una altra els mateixos patrons químics, els quals resulta que codifiquen una cosa així com instruccions. Tot això, és clar, és una teoria, no només en el sentit filosòfic que la Ciència mai no descobreix certeses absolutes, sinó també en el de que queden molts forats per omplir.

El punt just en què aquesta “informació”, l'acció que origina, pugui ésser explicat per mecanismes físics. Falta Física o Biologia?

Sabem que els èxits de la Física, la ciència que més ha aprofundit en la Natura, no es poden extrapolar. No existeix un “mètode” científic que ens proveeixi automàticament de coneixements nous i profunds si se l'aplica correctament; més aviat hi ha aspectes concrets, maneres especials de mirar-nos la Natura que, per algun motiu, ens resulten especialment accessibles. En aquells camps especialment difícils veiem que hem arribat a una dispersió de fets, teories i opinions que no va en direcció precisament del consens que marca el progrés del coneixement. I, aquells camps concretíssims en què hi ha verdadera profunditat, resulten ésser irreductibles els uns als altres. No és que la religió sigui “incommensurable” amb la Ciència; és que ja dins de la Ciència es produeix aquesta incomunicació. La Química no és reduïble a la Física. La veritat del Biòleg no és la mateixa que la del Físic o el Matemàtic.

Els èxits de la Física són possibles també degut a la simplicitat dels sistemes que estudia. No hi ha una ciència de les societats, o de la ment humana, i les coses ja es compliquen molt amb els organismes pluricel·lulars. Una esperança és que la ment humana comparteixi amb els sistemes físics aquesta simplicitat. Aquesta grosso modo és una de les direccions més esperançadores que ha pres la lingüística², entesa com a branca de la psicologia, darrerament.

Voldrà dir això que la ment humana és estudiable quantitativament des del punt de vista d'algun "Principi de Mínima Acció"?

FÍSICA I EDUCACIÓ

El que avui s'ensenya als estudiants, incloent els primers cursos de les carreres de Física, és encara aquest mecanicisme, al qual apliquem les matemàtiques de Newton: es fa amb sistemes mecànics com pans inclinats, pèndols i demés. És a dir: la Física vista des del punt de vista de l'enginyer. Això és útil per a l'enginyeria, no per la comprensió del món – ja sigui que afegim a aquesta última els matisos de “científica” o “filosòfica”, tant se val. Que haguem oblidat aquesta dimensió, i no tan sols això, sinó que imposem com a “veritat” el que en el seu moment no podia ésser més que un absurd – encara parlem de “lleis de la Natura”-, té les seves conseqüències. Els enginyers han de saber resoldre sistemes d'engranatges i palanques. Però això no és Ciència. Els físics, químics, biòlegs, psicòlegs, han d'entendre el món, o, millor dit, entendre on arribem, i per què.(Físics de primera línia encara creuen i expliquen que Newton va demostrar que el món és mecanicista i no que ho va refutar).

El tema de l'educació és necessari encarar-lo si volem tenir alguna possibilitat de sobreviure com a espècie. Però no és fàcil. Encara que tinguessim alguna cosa així com un mapa complet del cervell humà, encara que tinguessim el “mètode òptim” d'ensenyament (cosa que res no ens fa pensar que arribarem a aconseguir mai), encara hauríem de resoldre una muntanya de qüestions relacionades amb el fet que l'educació, a diferència de la Ciència, està en contacte amb la realitat d'una forma no controlada, no delimitada. Ens les havem amb la vida i la societat reals, i això pot implicar problemes que anulin la possible rellevància de les teories. La Ciència moderna progressa d'una forma que no és aplicable als problemes humans: simplificant i redefinint la realitat, tenint-la controlada en tot moment, delimitant, aproximant, idealitzant.


NOTES

1. Leibniz parlava de "força viva", aquella qualitat real que tenen els cossos en moviment, i el nom encara ressona en el nom d'algun teorema de mecànica i en llibres de Física de batxillerat. És el moviment una substància? Si és que sí, és que ell mateix es mou? "T'entrebanques amb jocs de paraules!" ja sento els filòsofs. Jo crec que l'expressió "el moviment és una substància" té sentit, si és que en té "les partícules són substàncies". Per no mencionar el fet que la Física moderna admet coses molt semblants, si bé emmascarades pel llenguatge matemàtic. La insistència dels filòsofs analítics en la claredat en el llenguatge és (trivialment) legítima; però no que tot ens hagi de semblar automàticament clar respecte tals o quals criteris, formals o del tipus que sigui. Cada avenç de la Ciència és un cop més al que anteriorment s'havia considerat "clar", inclosos fets lògics i lingüístics.

2. El "programa minimalista". No amaguem la influència que el lingüista i filòsof Noam Chomsky ha tingut sobre les idees vagament i maldestre expressades aquí.