divendres, 27 d’agost del 2010

26/08/2010

1
Ara fa més d'un any el meu pare i la seva parella em van regalar, per l'aniversari, dos llibres. Un portava per títol "Mística, Plenitud de Vida". La parella del meu pare és molt aficionada a temes esotèrics i espirituals, però a ell no li devia convèncer del tot i devia pensar que, per assegurar la cosa, potser calia completar el regal amb quelcom més racional, més del l'estil d'un llicenciat en Física: una novel·la titulada "La solitud dels nombres primers". La novel·la, segur que és boníssima. Encara no l'he obert.

2 
"La Filosofia no és només amor per la saviesa, sinó també la saviesa de l'amor"

El gran perill d'avui en dia consisteix en sobrevalorar el coneixement racional. No parlo del contingut, sinó de l'opinió mateixa, molt extesa, que el coneixement racional té totes les respostes i que no hi ha res més enllà. Tot el que no sigui de la Il·lustració ençà, i només a Occident, és ignorància, subdesenvolupament, irracionalitat, foscor - clar, com que a "ells" no se'ls ha encès la bombeta... Segles i mil·lenis de saviesa humana són apartats perquè no es poden reduir a un contingut lògic formal - i, quan es fa, surten absurds. El que passa és que se la fa parlar en un llenguatge que li és estrany, perquè és propi d'una cultura i d'un temps molt determinat, el nostre, malgrat la il·lusió que tenim de superioritat respecte la resta. Hem de deixar de mirar-ho tot des de les nostres concepcions, la nostra ciència, els nostres prejudicis - els nostres fonamentalismes. Voler entendre la cosa ja mata la cosa - afirmació en què coincideixen des d'un budisme mil·lenari fins a la quasi centenària Mecànica Quàntica. No es pot conèixer sense amor. I llavors? Des d'on hem de partir? De l'"amor"? I què és això? No evidentment, "amor" ja és una paraula. L'Origen ha de ser previ a la paraula.

3
"Només la paraula que surt del silenci és autèntica paraula que comunica alguna cosa"

O bé: Allò de què no es pot parlar (Wittgenstein) és el que hem d'experimentar com a silenci. El silenci com a únic camí per atènyer una Realitat que supera la nostra capacitat de descriure-la o entendre-la racionalment. "El Ser no es deixa dominar pel Pensar", diem, contradient el dogma de Parmènides pel qual el que és possible és el que és pensable. I encara que no fos aquest el sentit exacte que pretenia transmetre el filòsof d'Elea, sí que és cert que aquesta concepció és la que ha dominat el pensament d'Occident, com cristalitza un Descartes -cogito ergo sum- donant entrada al racionalisme i a la Modernitat.
Per tant: és ben senzill. El silenci s'ha d'experimentar, i tothom ho pot fer. El silenci seria la matèria primera del místic, però compte! No estem parlant d'una "especialitat"! En tot home s'amaga un místic!
Una petita reflexió: diem que una activiat intel·lectual, per exemple jugar a escacs, és lògica. Bé: és cert que la lògica és irrenunciable per jugar a escacs. Però el seu origen és tan poc lògic que cap, cap jugador, ni tan sols cap campió del món, no sabrà dir res sobre d'ell! L'origen de la Raó no és res racional.

I el mateix podríem dir de la poesia, la música, la filosofia. Sense un origen incomprès, no hi ha res. El místic és el que es gira cap a aquest origen, que vindria a ser un no-res. I el que grans místics de totes les religions ens han deixat com a llegat és d'un valor incalculable: la felicitat, la saviesa, el bé, són possibles. El pitjor que podem fer per arribar a la felicitat és buscar-la, amb el qual ja l'estarem objectivant, és a dir, posant dins de certs patrons mentals, per tant: destruint-la. L'home feliç no sap que ho és! L'home bo no sap que ho és! La Realitat no es capta només amb els sentits o amb la ment. Fa falta un tercer ull: l'espiritual.


4
"Som conscients d'una triple experiència: sensible, intel·ligible i espiritual"

Però el "perill" de què parlàvem a 1 té una contrapartida, òbviament. Afirmar la Raó és afirmar que hi ha la no-Raó: l'irracional. Aquesta apareix quan descuidem algun aspecte de la Realitat. La mística és una experiència integral, cosa que vol dir que: els seus tres aspectes són irreductibles, radicalment interdependents. L'experiència mística no pot caure en el pur ascetisme, l'home no és sols esperit (essent "esperit" en aquest cas un mer objecte de la nostra ment, amb el qual, altre cop, reduiríem la Realitat a un concepte). L'home té tres òrgans de percepció: el sensible, el mental i l'espiritual, que es correlacionen amb les tres dimensions irreductibles de la Realitat: la material, la humana i la divina. 

Que "la Realitat no es deixa atrapar conceptualment" aquí ho repetim com: la Realitat és trinitària. La Realitat no "és" res: el "ser" només el podem captar com a relació pura. Tal és el missatge de la Trinitat cristiana: l'Home i Déu no els podem "pensar" com a dos, sense que tampoc es redueixin a la mateixa cosa. L'important és la polaritat: ni Déu ni l'Home no són complerts sense l'Altre. Polaritat constituent que no té cap significat per nosaltres si no anem més enllà del que veiem o entenem. Tal també és el missatge essencial de l'adualitat (traduït imprecisament a vegades com "no-dualitat"), present en tantes religions-filosofies mil·lenàries.
En altres paraules: la visió trinitària, o l'adualitat, o tants altres noms, el que pretén és expressar la profunditat de les coses. La matèria, l'home, esperit, Déu, no són més que idees, conceptes, no-res, si no anem més enllà i reconeixem la relacionalitat pura en virtud de la qual són/som.

5
"Desitjar viure i no desitjar en la mateixa mesura la mort, que és inherent a la vida, no és un desig real de viure, sinó més aviat un simple producte de la nostra imaginació, que cerca aferrar-se a una "vida" il·lusòria"

Aquesta entrada és dedicada a la memòria de Raimon Panikkar, mort ahir 26 d'agost del 2010.