Personalment penso que el primer que hauria de fer Catalunya és oblidar-se de la paraula nació. És bàsicament una paraula passada de moda, que denota estructures del pensar que haurien d'anar quedant enrera. Jo preferiria -per què no?- poble. Som un poble. Però no. Va i la posen al lema de la manifestació. Això no va amb mi... la segona part del lema ja m'atrau més: "Nosaltres decidim." Nosaltres, les persones de carn i os, decidim [autodeterminar-nos, s'entén], que per cert és un Dret fonamental dels pobles - a quants haurem encara de recordar això?
Clar que si nació és una paraula passada de moda, jo diria que Estat és un concepte real que té els dies comptats. També s'ha de superar. Jo no vull ser ni una nació (abstracció romàntica o fàbula sense correlació racional, avui en dia, emb la realitat) ni un estat (instrument polític que consisteix en uns principis altament racionals i democràtics i en uns finals altament irracionals i antidemocràtics).
És potser racional i/o democràtic que hi hagi membres del Tribunal Constitucional que portin l'etiqueta de "progressistes" o "conservadors"?¿?¿?¿? Si no acceptem la imparcialitat en els àrbitres de futbol, i, en canvi, aquí ho prenem com la cosa més normal! A veure si ho entenc: els membres del Tribunal Constitucional són experts juristes que han de resoldre sobre si certes lleis estan o no d'acord amb la Constitució - és a dir, són els aplicadors últims de la nostra llei de lleis. Haurien de tenir una neutralitat suprema, ser esclaus de la Constitució com el matemàtic ho és dels teoremes! Que no és així es demostra per l'exacta correlació entre les expectatives de vot dels membres individuals del Tribunal i el seu vot real. En altres paraules: tothom sabia què votarien fulanito i menganito. Per tant, una cosa ha quedat clara: no hi ha en la Constitució cap mena d'exactitud ni de consistència ni de solidesa - almenys no prou fortes com per resistir la -irracional i antidemocràtica- ingerència dels interessos personals i dels partits polítics.
Com aquesta, irracionalitats n'hi ha a patades, en el tema aquest de l'estatut. La defensa de la dignitat de Catalunya passarà a la història com el menys comú dels fronts comuns nacionalistes de la història.
Però, malgrat tot, aniré a la mani. No em considero nacionalista ni independentista, però sí catalanista - encara que només sigui per simple extensió de "català". És a dir, és gairebé una tautologia: si fos català i no catalanista m'autodestruiria al moment. I pel que he vist, em sembla que, encara que carregada de nacionalisme, d'independentisme i de política (o millor politiqueig potiner), crec que un simple "ser català" encara s'hi pot sentir més o menys còmode, en aquesta manifestació.
Però "ser català" no ho entenc sinó com simplement una certa forma d'apuntar a "ser humà". Si volem institucionalitzar les diferències, no estarem sinó desfigurant-les, desvirtuant-les - convertint-les en mers assumptes legals. Però si les oblidem, o hi passem per sobre com si res (és altament rebutjable el menyspreu que la cultura i la llengua catalana rep del "seu" Estat, l'espanyol), llavors ens desvirtuem a nosaltres mateixos.
